Com
molts de poetes es veuen abocats a involucrar-s’hi en comprometre’s, en tant
que éssers humans, amb la misèria del primer o el tercer món, amb la llibertat
nacional, el testimoni i la denúncia de la desigualtat, de la injustícia, etc.
Tal i com, Josep Maria Sala-Valldaura en Entre
el simi i Plató, (Els Llibres de Pròsper, Editorial Moll, Palma, Mallorca,
2007), descriu l’èmfasi de l’engatjament sartrià i marxista havia establert
lligams entre el poeta i la seua societat. Potser, al polític s’hi veu que li
deixa a la boca un principi de gust dolç, com vi abocat, la «bellesa i el
sublim» dostoievskià. Si més no en dues de les darreres publicacions en Onada Edicions: L’aire absent de José
Manuel Prieto, i del llibre que passem a comentar avui Amors de tardor de Joan Francesc Peris. Llevat la distància
generacional, ambdós polítics, saforencs de naixement i/o vocació, i ara
mateix, escriptors de poesia.
Amb pròleg de Toni Roderic, president de la
Federació estatal d’Els Verds i escriptor, amic
i company de Peris, Amors de
tardor ens delita amb «tota la
sensibilitat d’una ànima enamorada», els sentiments, els paisatges, els
amors, el País, davant el pas de la vida del seu protagonista: l’autor. Amb un,
el seu, somriure d’esperança. Malgrat la pluja. Un llibre de poemes redó amb
cinquanta poemes breus de vers menor com tirallongues sens ritme. Aquestes
tirades de versos esdevenen sovint composicions autònomes, tot i que, en alguns
casos funcionen com a estrofes. En ocasions hi trobem versos de menys de quatre
síl·labes, els quals han estat tradicionalment poc usats, però. La poesia
contemporània ha introduït el conreu d’aquests versos molt breus, tot sovint
per reproduir el to i el ritme de certes cançons populars. I a pesar de tot, la
poesia més recent els ha utilitzat amb naturalitat i cada vegada més
habitualment com escriu Josep Bargalló al seu Manual de mètrica.
La poesia esdevé una ciutat oberta com
indica el professor de la Universitat Jaume I de Castelló, Vicent Salvador. Com
una escola de les emocions, la metàfora nostra de cada dia. Com el primer pas d’un passeig
subjectivíssim per la geografia densa, accidentada i poc cartografiada de la
república poètica. Encara que se’ns recomana desconfiar de la poesia que no
prové d’una devastació profunda. Com la de poetes autòmats que floreixen amb
ritme estacional i els seus versos no ressonen a pou, no vénen «de molt de temps d’estar callat», com
deia Joan Vinyoli. Perquè també el matí
més encalmat ve rere la nit més intensa i l’anhel voraç de la vida naix de l’experiència
de la mort, de l’esvoranc que corglaça. Després de la devastació, la llum
potser de tal intensitat com el «color d’olor
de poma» de Gabriel Ferrater. Amors
de tardor, però, hi són uns poemes que vénen de l’experiència, la reflexió
i l’estima per la vida. Bon vent i barca nova, en aquesta feliçment iniciada
tasca poètica, Joan Francesc Peris.
 |
| Joan Francesc Peris |
Joan Francesc Peris (València, 1957) va
publicar El País Valencià serà d’esquerres
(i verd) o no serà (2007). Llicenciat a la Universitat de València. Professor
de Geografia i Història en l’ensenyament secundari. En els darrers temps, ha
combinat l’activitat política, sindical i docent, amb el conreu de la poesia
íntima i de l’experiència. Aquest Amors
de tardor és el seu primer recull de poemes que hi veu la llum.
ENRIC SANÇ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res