 |
| Alexandre Navarro i Antoni Ferrer. |
A
la fresca del corral i de la parra de
l'Ateneu de Bétera
el poeta Antoni Ferrer
va
presentar,
magníficament, el nou poemari d'Alexandre
Navarro “Encesa
fotografia”, editat per
Germania.
Com a assistents a l'acte han figurat noms il·lustres de nostres
lletres, entre altres, Francesc
Mompó, Vicent Partal, Albert Dasí, Manel Alonso, Antoni Martínez
(poeta
i editor de Germania),
etc., i
companys de versos de
LletrAEdeta (nou
grup de poetes del Camp de Túria),
Joan Castellano, Jesús Girón i
Enric Sanç, on
es troba inclós
el mateix autor.
Recolzant
així al lletraferit de Nàquera, Navarro.
Encara que com ell mateix va dir a Bétera es trobava com a la seua
segona casa (això sí, no cal dir-ho als seus veïns).
 |
| Ateneu de Bétera |
Independentment
del que es va dir allà pel seu autor i el Ferrer,
escrivim
cinc cèntims del que la lectura del poemari ens
ha evocat. Aprofitant també
les necessàries explicacions de Navarro
sobre els seus versos i la eloqüència i intel·lectualitat dels
presentadors, gosem a fer aquesta petita
i humil ressenya i
exposició. Navarro
és un
poeta que al menys a nostres terres i una mica més enllà no
necessita massa descobriment,
però.
Alexandre
Navarro i Tomàs
(Nàquera, el Camp de Túria, 1972) és un amant de conrear les
lletres que està dotat per a fer poesies des de fa molts anys. Ja
per l'any 1992, amb tan sols vint anys, li fou publicat un recull “La
nit dolça arriba” el
qual guanyà
l'accèsit als 1ers premis DISE.
I allà per l'any 1995 a Sagunt en la editorial Ardeas
Poesia ja va publicar un
primer poemari “Ex-vot” (Presentalla,
retauló).
A més a més publicà molts
més llibres, obtingué nombrosos premis literaris i ha publicat
estudis sobre toponímia, història de la sanitat local i la poesia
de Vicent Andrés
Estellés, així com
abundants articles de crítica literària.
 |
| LletrAEdeta: J. Girón, J. Castellano, A. Navarro i E. Sanç |
Els
que hem
tingut la sort de conèixer-lo literàriament
i personal podem
declarar
que ens
sembla un escriptor molt detallista i curiós. Que li agrada conèixer
i escatir tot allò que l'envolta. Un gran estimador de la història,
la llengua, la literatura, al
cap i a la fi de la terra que
l'ha expel·lit.
Ben orgullós dels seus avantpassats i del legat que ens han deixat.
Tot açò i molt més podem trobar al seu nou i tan esperat poemari.
Però que ho podem resumir amb una tendra i senzilla paraula de tan
sols quatre lletres: AMOR.
Perquè si alguna cosa trobem en aquest llibre és això, l'amor com
a fil conductor entre els poemes.
Amor per totes les coses que el poeta s'estima i fa seues. Prova
de la seua curiositat i estima vers el passat i nostra terra és el
seu poema VIII
on hi ha una nota a peu de pàgina que ens aclareix el terme Saloquia
al castell de Xàtiva amb paviment d'espiga: “Com si no
hagueres estat, tu, és ara quan passe / la mà pel paviment dit de
la saloquia / i aquesta espiga sempre granada se m'obrirà”.
Navarro
ens presenta un treball
poètic, de cinquanta-sis
poemes, intens “Una
manera, un motiu d'escriure, / amb urgència, amb inquietud, / amb
tot allò que no saps i que m'empeny”,
engendrat a Nàquera entre els 18 de gener i el 5 de febrer de 2013,
i consistent, on l'amor es emprat com mitjà d'una obra sentimental i
força comunicada, aparentment obrada bruscament sense a aturar-se a
pensar-hi. Res més lluny de la realitat, el seu impuls es meditat i
utilitza un llenguatge acurat fruit del seu enginy, bagatge literari
i cultural, i la seua habilitat amb les lletres adquirida en el
temps. Aquesta “Encesa fotografia” ens
evoca a nostre passat recent, al present i a un futur pròxim
desitjat. “Així
com el pacient picapedrer / alfarrasa, hàbil, la duresa / del bloc
de pedra...”, aquest
bloc de pedra, el paper i la llapissera, com a la seua matèria
primera “com una
casa / plena de llapisseres: / sempre a punt / per a ser escrit”.
Així
amb una tècnica exquisida, Navarro,
ens dibuixa mapes i retrats, malgrat que el seu llibre s'enquaderne
amb les barbes o els plecs sense tallar “El
llibre intons / del teu desig”.
 |
| Alexandre Navarro |
Després
de quasi deu anys de silenci, podem dir com ell: “T'he
esperat. / Els meus llibres, que m'abracen / captius i desarmats”.
També podem gosar a
afirmar que aquesta obra no és perfecta, car l'única perfecció
segons les tradicions religioses és déu, i així l'ésser humà,
amb humilitat, tan sols podem acostar-nos a aquesta perfecció
“Afirmen els místics /
que la perfecció / és obra exclusiva de Déu.”
Però com afirma el poeta açò és un error, car no els místics no
coneixen el numen o la musa que els inspira “Quin
greu error! / Jo els disculpe, però. / No et coneixen.”
Fins i tot Navarro
ens sedueix amb la paraula i
els seus coneixements sobre els símbols i aquesta “desitjada i
cercada” perfecció per tothom: “amb
un octògon, que és símbol / de perfecció, per als àrabs / i per
als poetes, i saber imperfecta / aqueixa perfecció...”, on
per al nostre
parer fa una crida novament a la humilitat i al treball del poeta
que com Dylan Thomas no
escriu per ambició o per pa, sinó per al cor secret dels amants.
Navarro,
amb uns mots aparentment
senzills
i humils, treballats amb poques hores, sempre ens transporta a
un món mig
real mig
oníric acompanyat d'amor i
d'una encesa imatge, fotografia, que l'evoca aquesta continua i
perdurable estima “El
teu goig, / inundable.”, per
a així “...recórrer-la
tota / en un centímetre / de la teu pell.”
Un escultor de les paraules que no sens manca de neguit es dedica a
“Enquadernar / els
pensaments de tu: / posar-li parets / a tanta ànsia.” Però
al mateix temps haguera
volgut
ser pintor: “M'haguera
agradat ser pintor / en estil gòtic internacional, / posem per cas,
per fer-te / més o menys immortal”. Pintor,
escultor o escriptor, em sembla ben assolida entre estrofes aquesta
“desitjada” immortalitat, malgrat que “No
sóc pintor, però. / La teua immortalitat, doncs, / morirà amb mi.”
Amb
la lectura d'aquest poemari també es pot gaudir de referents
grecollatins ja que un poble expressa en la seua literatura, de
manera perdurable, la intel·ligència i les ànimes pròpies. Així
un escriptor com Alexandre Navarro
tracta de donar a la seua obra literària una forma personal del mode
possible més bell. Així ens mostra en
cada vers afaiçonat el
llarg passat de nostre poble. “Havia
de ser el moscatell, / el dolç raïm d'Alexandria, / que li parlava
de tu al Temps / en àrab i en grec, portat / per llatins...”. “Com
els fabulosos aljubs de Constantinoble”.
Moltes
més referències i algun vers on s'anomena al poeta portuguès
Pessoa, deixàrem
d'escoliar per a què l'estrenu lector gaudesca de les seues pròpies
troballes. La poesia serveix
a l'home per a retornar als seus centres profunds, com escrigué
Vinyoli “tot
viu i mor en el poema”, per
això podem tancar aquesta petita
ressenya engrescant la lectura d'aquest nou poemari de l'amic Alexandre, i com va concloure l'acte de presentació, el mateix
lletraferit naquerà, amb un dels seus versos: “FINS ACÍ
ARRIBÀ LA RIUADA”.
