Des Plenamar,
Premi de Poesia Vicent
Andrés Estellés de l’Ajuntament de Burjassot i publicat l'any 2003 per
Bromera, va ser on Josep Ribera proposava una poesia més clàssica; una reinvenció
de la poesia entre el món clàssic i la realitat quotidiana: una acurada barreja
entre classicisme i modernitat. Ribera reflexionava sobre la coherència i la cohesió
de les parts i del conjunt. Reescrivia l'experiència de la vida, interior i
exterior, des del mite de Prometeu posant-li èmfasi en la relativitat de
l'espai i del temps. Amb una clara intenció poètica el jo líric prenia els
poemes i el llenguatge des d’una vessant metapoètica -amb una certa dosi
d'ironia-, acompanyada d'alguns poemes més íntims i autobiogràfics.
Ara, Ribera en Voràgine, ens cisella un
conjunt de poemes, pulits entre l’any 2003 i el 2008, amb un clar rerefons
simbolista i influències de Rimbaud. A més, aquests agafen un to reivindicatiu social,
més accentuat que en els seus llibres anteriors. Tanmateix, l’espai
textual i referencial que planteja el poeta es mou, entre la subjectivitat
individual i la col·lectiva, amb la intenció de fer protagonista el receptor de
la pròpia experiència, el leitmotiv
del jo líric emissor. Amb versos lliures farcits de belles figures retòriques,
algun que altre sonet amb rima i altre sense, decasíl·labs o el també
tradicional tetrasíl·lab al més pur estil de Jaume Roig: «La veu cansada /
recerca el buit / de l’ampla tundra / dels vells carrer: / desassossec / de
places mortes / en la nit morta / dels vianants / que vagaregen / en la memòria
/ de la consciència» i, en tot cas, amb unes construccions mètriques molt personals
i una sintaxi perfecta, el poeta ens endinsa en el seu món ampli, culte i
particular.
El llibre es divideix en un preàmbul Judici
inicial i quatre parts: Devessalls de la memòria, Contra l’amor, Elegia
infinita i La consciència desfermada que mostren el lector per la
voràgine d'uns poemes intensos, rics en jocs intertextuals que pretenen copsar
i cridar la sensibilitat i la cultura general del lector. Com ressenyà
l'escriptor Manel Alonso: «La seua formació humanística i literària, la seua
passió pels jocs a què ens invita amb el llenguatge, la gran coneixença de
l’ofici de poeta que el fa treballar amb la lentitud i precisió d’un vell
rellotger tot mesurant les síl·labes de cada estrofa o construint el batec del
ritme intern de cada vers que pretén i vol ser lliure». Amb referents morals,
polítics i geogràfics que traspuen i concreten la seua existència i els seus
ideals.
Som orfes
de l’instant en què la llum,
a l’ombra
dels paranys de la consciència
captiva la
mirada en l’eclosió
del cos
vençut endins de la sotragada.
L’escriptor invoca la memòria quan ens
parla de l’amor, del dolor que produeixen les pèrdues, l'inexorable pas del
temps, per no caure en l’oblit. Com un au fènix redemptor Voràgine se'ns
presenta com un ver xuclador o un remolí engolidor dels mals que pateix la
societat on sobrevivim, i un crit en defensa d'aqueix territori. Fet i fet, un
treball elaborat, ple d'itineraris davant la crisi del present i el seu
desencís.
I com el mateix autor ens confessa «A grans trets, Voràgine és
un llibre que es mou de la subjectivitat més individual cap a la socialització
de l’experiència vital i l’assumpció d’una perspectiva subjectiva col·lectiva,
és a dir, una perspectiva intersubjectiva». Una proposta que assumeix la pròpia
experiència del món com a memòria del poble per no caure en la condemna de
repetir la història. Així els poemes de Ribera recorren episodis del segle XX.
La conclusió final que es planteja en Voràgine és que el poeta creu que
s’està produint un procés de maduració de la consciència col·lectiva al País
Valencià. Tanmateix, s'explica la conseqüència d’un procés que ha estat molt
agressiu amb una política estatal genocida contra les senyes d'identitat del
País Valencià, assumint un cert escepticisme.
Josep Ribera (Faura, Camp de Morvedre, País
Valencià, 1966) és autor dels llibres de poemes Alba lasciva, 1994. Els
espadats de Morris Jesup, 2000. Plenamar, 2003 i Voràgine, 2013. Ha
rebut el premis de poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot i el Jaume
Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, 2012, per aquesta obra publicada en l’editorial
Onada Edicions. Ha estat antologat en
algunes mostres poètiques i ha col·laborat en obres col·lectives i homenatges a
poetes.
ENRIC SANÇ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res