L’escriptor i guionista de
cinema italià, Francesco Piccolo deia que «escriure és un tic», fent-hi
referència als mètodes i les dèries dels escriptors. És una falsa creença que
tots els escriptors siguen poetes i que aquests escriuen tan sols quan en tenen
de mal d’amors, hi ha lluna plena i, sobretot, quan els hi arriba la musa, la
inspiració. Perquè no és així, s’escriu quan hom vol, i la inspiració, tal
vegada no existesca. Tindre ganes d’escriure és sentir el plaer, el gaudi d’escriure
i de transmetre en el paper idees i sentiments com escrigué Giorgio
Scervanenco. O com ens confessava John Ashbery: «per a ser escriptor i escriure
coses cal tenir experiències sobre les quals escriure. Viure no és prou». Els
escriptors dotats de talent o no, sinó si en tenen de vocació; n’és la
paciència i el temps el que els fa escriure
les seues obres i no la mítica.
Fet i fet, Andreu Mut en el seu primer
poemari publicat en la col·lecció Mil
poetes i un país de l’Editorial Germania: Bunyol sense forat ens presenta una obra madura i reflexiva. Cert
és que publicar a una certa edat li atorga a hom un bagatge literari i personal
més ampli si s’ha estat un bon lector i observador de la realitat i les manies
que li envolten. Mut escriu poesia connectant amb el seu espai intern propi.
Com una forma de coneixement i d’exploració de la seua identitat personal.
Així, el poeta confia en el poder de les paraules, i amb aquestes en fa de jocs
que hi poden contenir un món sencer. En la dimensió del poema Mut tracta de
captar la realitat i transformar-la, fent perfecta coneixença dels materials i
els mecanismes que domina en els efectes creats per ell.
Una primera lectura del poemari sense
profunditat faria passar desapercebut la riquesa i la diversitat de la poesia
que el poeta transmet en els seus versos divertits, àcids, sarcàstics, fallers i, en tot
cas, comestibles i maridats amb un bon vi de la casa. Perquè ja des del primer
poema ens fa reflexionar amb el toc de campana del gos de Pavlov, aquell que li
va donar el Premi Nobel al metge i investigador rus a principis del segle XX.
Quina serà nostra resposta (estímul-comportament) quan toca aquesta campana i
els aliments ja hi són a taula? No caldrà que Mut siga cruel i ens forade l’abdomen
o ens talle la connexió entre el sistema nerviós i el suc gàstric perquè els
seus poemes ens estimulen i bescanvien nostre comportament vers el seu lirisme.
Entre aforismes i versos lliures Mut compara l’home amb l’arròs l’Oryza Sativa, o amb les treballadores abelles
front les ànsies de beure vi de les persones. Ens sorprèn amb jocs de paraules
i poemes eròtics per l’amor a una carxofa. Descriu el sadisme en la
transformació d’una tomaca i d’altres verdures per arribar-hi a suc de gaspatxo,
personificant-les. Crea sentències morals per no demorar la cuina dels
aliments. Inventa neologismes com «versmut»
per gaudir «recolzat cap enrere somrient / amb un posat interessant» del licor
i la poesia com un Omar Khayyam del segle XXI. No podem negar-li una gran
frescor i naturalitat com quan relaciona l’amor i les paelles de tota una vida
amb el pas del temps i la fugacitat de l’ésser. Fa Odes, recreant-se amb el humor
absurd, al sofregit, a la cervesa que s’hi ha begut durant la vida que li
podria omplir un oceà, als elements (terra, aire, aigua i foc); que bescanvia
pel Foc, l’Arròs i la Paella amb tots els seus complements. Com un nou carpe diem, ens fa partícips dels seus
petits plaers de la vida: «Bona taula, millor vi, / un cel clar, / i deixem ja
de xerrar / per dinar». El poeta ens fa jugar amb els menjar, assaborir-los com
Josep Carner en Els fruits saborosos. Tanmateix
ens visualitza en un poema les imatges quotidianes de la casa i del carrer que
li poden recordar el penis, citant-nos a Príap; fill de Donís i d’Afrodita, déu
dels jardins, de la fecundació i de la procreació. Sent el seu símbol el
fal·lus.
Una segona part del poemari: Vins, Mut ressegueix amb els seus
encertats versos lliures que sorprenen, els jocs de paraules; sempre en un
doble sentit, fent-nos tornar a llegir el vers:
Fa un grapat d’anys
quan els romans feien els seus numerets
van descobrir que afegint vi
a un altre vi
tenien dotze.
Espai
en blanc, la tercera part del llibre de poesies el jo líric es mostra
escèptic amb l’ésser humà, entre línies, hom pot suposar que accepta la tesi de
Rousseau de què l’home és bo per naturalesa i s’hi corromp en societat, o dit d’altra
manera, amb el pas del temps s’embruta i es fa lleig i vago. De fet, Mut torna
amb el joc de conceptes i idees per fer-nos reflexionar sobre l’origen de la
temptació original: la poma. Entre versos autocrítics, el to líric agafa una
òptica optimista amb un simple forat d’un bunyol de carabassa malgrat el merder
que hi puga embolcallar la seua oliosa i bruta realitat. Utilitza el recurs
dels avantguardistes o surrealistes fent versos visuals en forma d’escala com
en el poema Bombolletes ballarines, tracta
l’assumpte de la seua panxa amb la barreja de l’alcohol i el cafè, ens condueix
per viatges astrals, soledats amargues, penes que «amb pa, engreixen», nords i suds, brindis, veus i apocalipsis.
Ara bé no es perdeu la seua Traca final, malgrat
que pense no li agrada el soroll, no en té de deixalla.
ENRIC SANÇ
26 de juny de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res