Scribere scribendo, dicendo dicere disces...


Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).

dijous, 26 de juny del 2014

Bunyol sense forat

L’escriptor i guionista de cinema italià, Francesco Piccolo deia que «escriure és un tic», fent-hi referència als mètodes i les dèries dels escriptors. És una falsa creença que tots els escriptors siguen poetes i que aquests escriuen tan sols quan en tenen de mal d’amors, hi ha lluna plena i, sobretot, quan els hi arriba la musa, la inspiració. Perquè no és així, s’escriu quan hom vol, i la inspiració, tal vegada no existesca. Tindre ganes d’escriure és sentir el plaer, el gaudi d’escriure i de transmetre en el paper idees i sentiments com escrigué Giorgio Scervanenco. O com ens confessava John Ashbery: «per a ser escriptor i escriure coses cal tenir experiències sobre les quals escriure. Viure no és prou». Els escriptors dotats de talent o no, sinó si en tenen de vocació; n’és la paciència  i el temps el que els fa escriure les seues obres i no la mítica.
    Fet i fet, Andreu Mut en el seu primer poemari publicat en la col·lecció Mil poetes i un país de l’Editorial Germania: Bunyol sense forat ens presenta una obra madura i reflexiva. Cert és que publicar a una certa edat li atorga a hom un bagatge literari i personal més ampli si s’ha estat un bon lector i observador de la realitat i les manies que li envolten. Mut escriu poesia connectant amb el seu espai intern propi. Com una forma de coneixement i d’exploració de la seua identitat personal. Així, el poeta confia en el poder de les paraules, i amb aquestes en fa de jocs que hi poden contenir un món sencer. En la dimensió del poema Mut tracta de captar la realitat i transformar-la, fent perfecta coneixença dels materials i els mecanismes que domina en els efectes creats per ell.


    Una primera lectura del poemari sense profunditat faria passar desapercebut la riquesa i la diversitat de la poesia que el poeta transmet en els seus versos divertits, àcids, sarcàstics, fallers i, en tot cas, comestibles i maridats amb un bon vi de la casa. Perquè ja des del primer poema ens fa reflexionar amb el toc de campana del gos de Pavlov, aquell que li va donar el Premi Nobel al metge i investigador rus a principis del segle XX. Quina serà nostra resposta (estímul-comportament) quan toca aquesta campana i els aliments ja hi són a taula? No caldrà que Mut siga cruel i ens forade l’abdomen o ens talle la connexió entre el sistema nerviós i el suc gàstric perquè els seus poemes ens estimulen i bescanvien nostre comportament vers el seu lirisme. Entre aforismes i versos lliures Mut compara l’home amb l’arròs l’Oryza Sativa, o amb les treballadores abelles front les ànsies de beure vi de les persones. Ens sorprèn amb jocs de paraules i poemes eròtics per l’amor a una carxofa. Descriu el sadisme en la transformació d’una tomaca i d’altres verdures per arribar-hi a suc de gaspatxo, personificant-les. Crea sentències morals per no demorar la cuina dels aliments. Inventa neologismes com «versmut» per gaudir «recolzat cap enrere somrient / amb un posat interessant» del licor i la poesia com un Omar Khayyam del segle XXI. No podem negar-li una gran frescor i naturalitat com quan relaciona l’amor i les paelles de tota una vida amb el pas del temps i la fugacitat de l’ésser. Fa Odes, recreant-se amb el humor absurd, al sofregit, a la cervesa que s’hi ha begut durant la vida que li podria omplir un oceà, als elements (terra, aire, aigua i foc); que bescanvia pel Foc, l’Arròs i la Paella amb tots els seus complements. Com un nou carpe diem, ens fa partícips dels seus petits plaers de la vida: «Bona taula, millor vi, / un cel clar, / i deixem ja de xerrar / per dinar». El poeta ens fa jugar amb els menjar, assaborir-los com Josep Carner en Els fruits saborosos. Tanmateix ens visualitza en un poema les imatges quotidianes de la casa i del carrer que li poden recordar el penis, citant-nos a Príap; fill de Donís i d’Afrodita, déu dels jardins, de la fecundació i de la procreació. Sent el seu símbol el fal·lus.
    Una segona part del poemari: Vins, Mut ressegueix amb els seus encertats versos lliures que sorprenen, els jocs de paraules; sempre en un doble sentit, fent-nos tornar a llegir el vers:

Fa un grapat d’anys
quan els romans feien els seus numerets
van descobrir que afegint vi
a un altre vi
tenien dotze.

    Espai en blanc, la tercera part del llibre de poesies el jo líric es mostra escèptic amb l’ésser humà, entre línies, hom pot suposar que accepta la tesi de Rousseau de què l’home és bo per naturalesa i s’hi corromp en societat, o dit d’altra manera, amb el pas del temps s’embruta i es fa lleig i vago. De fet, Mut torna amb el joc de conceptes i idees per fer-nos reflexionar sobre l’origen de la temptació original: la poma. Entre versos autocrítics, el to líric agafa una òptica optimista amb un simple forat d’un bunyol de carabassa malgrat el merder que hi puga embolcallar la seua oliosa i bruta realitat. Utilitza el recurs dels avantguardistes o surrealistes fent versos visuals en forma d’escala com en el poema Bombolletes ballarines, tracta l’assumpte de la seua panxa amb la barreja de l’alcohol i el cafè, ens condueix per viatges astrals, soledats amargues, penes que «amb pa, engreixen»,  nords i suds, brindis, veus i apocalipsis. Ara bé no es perdeu la seua Traca final, malgrat que pense no li agrada el soroll, no en té de deixalla.

ENRIC SANÇ
26 de juny de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res