Joan Castellano (Benissanó,
Camp de Túria, 1987) ha començat la seua producció poètica amb el llibre de
poesies Icària editat per l’Editorial
Germania en la col·lecció Mil poetes i un
país. Un excel·lent poemari per a un poeta novell, arrodonit amb un
magnífic pròleg del professor de la Universitat de València, Alexandre
Bataller. Amb aquesta obra Castellano s’endinsa pel laberint dels territoris
clàssics grecs, solidaris i ferms amb un clar sentit col·lectiu i de crida a la
revolta. Així com també d’amor, erotisme, ambició i dubtes més personals i
existencials.
En Icària
trobem uns versos suggerents,
concisos i tensos, en tot cas cívics. Castellano amb un llenguatge acurat
també cuida l’estructura formal poètica i usa un ampli ventall de formes
mètriques: així hi trobem uns quants poemes de ritme lliure, altres amb mida
parasíl·labica, així com alguns decasíl·labs ben construïts.
Has vist la desena filla de Zeus,
ella regna en el teu món a palpentes,
mussita el fil melòdic que et corprén
i ja t’invoca.
Un
poemari dividit en quatre parts: Temple
de Minos, Mites i muses, Episodis d’Ícar
i Reiniciada Acròpoli. En Icària Castellano fa un cant, un crit
contra la inacció i la ignomínia. Aixoplugat i reinterpretant el mites i la
història, el poeta descriu el present amb la seua mirada, comparant-nos certes
situacions passades d’altres llocs i èpoques amb nostre present més immediat i
proper. En la primera part podem destacar que «La vella Creta ens ha reclòs. /
Parpellegen els llums d’esguard insuficient / per camins opacs i falses
dreceres. / Els eterns inquilins de la llar d’Asterió / tributen els seus béns
nafrats per la cobdícia». Inevitable, doncs, no pensar amb el «suc de la sang
dels nostres dies» de nostra terra avui en dia. O d’alguns mals governants
actuals: «Àvids voltors l’habiten / afermats al no-res...». Així, «Heu assistit
al dolor dels miserables; / al banquet de jutges i cleptòmans, / d’artesans de
la ignomínia». Però Castellano ho té clar, entre els versos: «No fou el botxí
sinó la víctima / el monstre emmanillat i servil / als cruels embats del Temple
de Minos» o la encertada citació de d’Ibn Khafaja: «Deteste l’impassible home
immòbil com estàtua» la inacció es la que veritablement ens converteix en
esclaus. En la segona part Mites i muses Castellano
ens confessa: «Camine a recer del teu nom, Ariadna, / cabdell etern de connexió
perpètua». D’aquesta manera el poemari s’inicia no només en un crit social sinó
també en un silenci personal on també hi entra l’amor i l’erotisme: «Delerós
has acudit a la crida / recorrent pam a
pam els nous camins; / l’ànsia de mossegar la fruita dolça / t’encega
l’ànima». En Episodis d’Ícar, la
tercera part, Castellano ens descriu els seus anhels i desitjos: «Enlaira el
teu vol / com sempre el somiares. / Clou els ulls i pensa l’infinit / més enllà
de les talaies». Per a conclure el poemari Castellano a Reiniciada acròpoli ens incita a renàixer i refer-nos com a poble:
«Caldrà resorgir de les cendres / -ho diuen des d’antic-, / refermar-se des de
l’abisme / i assajar nous salts».
Icària (en grec Ικαρία) és una illa
de Grècia situada en el mar Egea. L’origen del seu nom és Ícar, fill de Dèdal,
qui va caure al mar prop de l’illa, a l’oest de Samos. Illa que fou repoblada
per Milet el 750 aC. Tornant a la mitologia grega, Ìcar va ser empresonat amb
el seu pare en el laberint de Minos, rei de Creta. Per poder escapar del
laberint, el pare fabricà unes ales. Però aquestes subjectades amb cera es van
fondre del sol, fent que Ícar caigués i s’enfonsés en el mar. Just, on el pare
trobà les ales anomena aquella terra Icària.
I oferí les seues ales al déu Apol·lo com una ofrena i li creà un temple.
Fet i fet, l’Estat Lliure d’Icària (ïlla del mar Egeu) va ser un
efímer estat independent format a principis del segle XX fins que s’uní al
Regne de Grècia, després d’haver estat otomana. És més, també, Icària, és l’illa imaginària que el
filòsof i socialista utópic francés Étienne Cabet (1788-1856) hi situà en el
seu relat filosòfic Voyage en Icarie. Llavors
hom pot trobar un cert paral·lelisme entre la poesia de Castellano i la
novel·la de Cabet. Tant el literat francès com el poeta català propugnen una
societat amb altres ideals, més igualitaris, de fraternitat i justícia social.
Tot i que salvant les diferències, car Cabet en el seu assaig és explícitament
defensor del comunisme i la col·lectivitat. Però sí podem trobar en ambdues
utopies un viatge a Icària amb certes
reivindicacions de les capes socials més humils i desfavorides. Tanmateix
apartades de la vida social i de les preses de decisions que puguen afectar el
seu present i futur.
No obstant, Castellano, més que cercar una
nova Icària a Texas, com va fer Cabet
des de França i acompanyat per alguns catalans, el que canta el poeta és que
com l’au fènix la seua terra puga ressorgir de les cendres i refondre-la amb
governants més idonis i amb una veritable democràcia per al poble. Com el ressò
que va tindre l’obra de Cabet en el moviment obrer i llibertari de Barcelona de
republicans i progressistes catalans com Narcís Monturiol o el poeta i
compositor Josep Anselm Clavé. Els qui, fins i tot, referen el barri de
Poblenou. Actualment l'avinguda Icària
de Barcelona.
En aquest llibre de poemes, Icària, de Joan Castellano el lector hi
podrà trobar veritables reminiscències de Borges, Auden, Durrell, Piera, A.
Ferrer, Catul, Khafaja, com no del gran Estellés i, fins i tot, d’un dels seus
musics de capçalera: F. Ventura. Difícilment hom pot trobar, avui en dia, una
primera obra d’un autor de poesia amb la gran qualitat i perfecte equilibri
entre la forma i el contingut expressats com Castellano ho assoleix en aquest
llibre de poemes. Només em queda que recomanar la lectura del poemari perquè
n’estic segur que gaudireu d’ella i, tanmateix, no us deixarà indiferents.
ENRIC SANÇ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res