L’altre dia anava al Café
Lisboa per prendre un Suc de magrana a
la salut de Francesc Mompó, però abans andaregí esmaperdut pel Café Malvarrosa,
acompanyant l’amic i bon poeta Juli Capilla amb Els mots, i no. Qui m’haguera dit que en un dia tan especial i
literari m’anava a trobar el bo de Pere Císcar. Amb Pere recordàvem: «Què és
poesia? Poesia eres tu. Ara n’és una altra», mentre ens rèiem, ell treia d’una
bossa màgica un parell de llibres de Josep Vicent Cabrera: Ei, que ja sé francés! i Dos
poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos;
no hi ha cap altre camí que descreure. Aquest darrer poemari va merèixer el
XXIV Premi de Poesia 25 d’abril de la
Vila de Benissa 2004 i publicat per l’editorial Viena. Formava el jurat: Josep
Ballester, Tomàs Llopis i Pasqual Mas. Ei,
que ja sé francés! és la segona part o continuació d’aqueix llibre, deu anys més tard, i
autoeditat: «Es pot saber qui ha deixat / la porta oberta». Quan li dic al Pere
què li dec em diu que no res. Que Josep Vicent li ha encomanat regalar els dos
llibres als amics i companys, i que si volia podia escriure’l un correu-e, bé
en agraïment, bé per a comentar-li el llibre. Bo van passant els dies i crec
que ja era hora de dir quelcom.
.jpg)
«El de Josep Vicent Cabrera, amic de
títols llargs i descreguts, és el regne de la causticitat desfermada, de la
jovialitat que ensenya les ungles i que en algun moment pot recordar
l’inquietant humorisme del Cortázar d’«Instrucciones para subir una escalera».
Opinava Enric Sòria com a prologuista on surt Josep Vicent en aquesta mostra
poètica: Tibar l’arc. Una mirada a la
poesia valenciana actual. Editat
per Triallibres. Nogensmenys, en una atenta lectura d'aquesta obra de Josep Vicent hom pot
delectar-se amb les seues diverses i riques reminiscències, brillantment destriades. Fet i fet, els originals versos
dissemblants en aparença, locucions llibresques que, potser, ni plauen ni desplauen tothom, hi recorden
l’estirp terral de Foix. Hàbil professional de la sintaxi, dels signes orals i
del codi escrit. Com Brossa, la seua lectura demana un lector atent,
intel·lectual i neguitós. Trobant-nos entre acurades poesies i formes que
sacsegen la ment per colpir i sorprendre el receptor. Què és sinó la poesia? En
tot cas, no deixarà indiferent a ningú. Amb un llenguatge modern, igual que amb un
perfecte català medieval, mai no sabràs si ço el va escriure fa segles Roís de
Corella, Homer, Shakespeare o el mateix Josep Vicent.
Perquè és la seua, una poesia que parla directament
i sense embuts, amb unes propostes no sempre convencionals, inesperades,
tanmateix personalíssimes de Josep Vicent. És l’actitud del jo poètic, qui ens
fa pensar en profunds i tel·lúrics significats: els Sonets de Shakespeare, L’Odissea
d’Homer, com una Ronda naval sota la boira de Calders: la
ironia, els elements imaginatius i fantàstics, perquè l’autor puga meditar
sobre aspectes personals i socials diversos del dia a dia. Entrellaçant amb ...Olivetti, Moulinex, chaffoteaux et maury de
Monzó: amb un prodigiós devessall imaginatiu i la seua perfecció formal d’una
lírica visionària: «Ciutadà, sigueu cívic. Els gossos no són / joguines, un
objecte de què desfer-se / quan se n’està avorrit. No els abandoneu: / ells de
ben segur que no ho farien». Com una veu provocadora i divertida alhora. Amb
unes imatges que en són reflex d’una obra elaborada i exigent: «T’has llevat de
damunt cadenetes i el / rellotge; d’anells i d’arracades no n’has / dut mai;
fins i tot, t’has desfet de / l’apèndix, en un gest d’espolsar-se la /
superficialitat». Com un descàrrec foixià
l’aparent senzillesa d’aquesta obra queda arrodonida amb el seu llenguatge
acurat i versos que hi són veritables dards enverinats:
És penós matar-se d’alegria de bestreta,
quan arriba l’hora d’eixir; altrament,
fa la sensació que em treuen a passejar
per a abandonar-me, amb la satisfacció
de la faena ben feta.
Bé, és una manera de dir.
Josep Vicent Cabrera Rovira (el Verger, la
Marina Alta, País Valencià, Països Catalans, 1976) ha estudiat Filologia
Catalana i actualment treballa de professor en l’ensenyament secundari. Ha fet
feines de traductor i corrector; ha escrit ressenyes literàries en revistes de
llibres i també ha participat en recitals de poesia. Ha guanyat el Premi de
Poesia de Benissa, 2004, ha quedat finalista en el Premi Ausiàs March de Poesia
de Gandia l’any 1998, amb l’obra inèdita L’aburgesament
dels sentits, i en el Premi Marc Granell de Poesia d’Almussafes, l’any 2008,
amb l’obra U. Ha publicat el poemari Els hòmens primer si és home i després les
dones i al contrari. Setzevents, 2010. El podeu seguir al blog: http://versostriats.blogspot.com.
ENRIC SANÇ
Moltes gràcies per les teues paraules dels meus llibres. En llegir la ressenya he quedat molt corprés de la teua interpretació i de les arrels que pot tenir el llibre. Certament, en Foix, en Brossa, en Monzó, etc. hi tenen molt a veure.
ResponElimina