Francesc Mompó (l’Olleria, la
Vall d’Albaida) ha publicat diversos poemaris i ha estat inclòs en bastants
mostres poètiques. A més, és un autor
prolífic qui també ha conreat amb mestratge i desimboltura la prosa. Mompó és
un escriptor ben arrelat a nostra terra, fet i fet, el podem trobar recolzant i
participant en diferents actes cívicoculturals arreu del país. També ha guanyat
diversos premis literaris. Com un músic, un pintor o un picapedrer li dóna vida
a les lletres amb la seua particular partitura, color i cisell.
El haikú (o haikai) és una composició
anisosil·làbica breu, limitada a tres versos curts. Un d’ells, el segon, més
llarg que els altres dos. Amb un total de disset síl·labes, la versió més
habitual i ortodoxa en la nostra poètica és: 4(+1) / 6(+1) / 4(+1). Encara que
Mompó, -com altres: Enric Sòria, Enric Cassasses o jo mateix en el meu darrer
poemari-, utilitza també versos masculins i femenins esdrúixols sense respectar
sempre les disset síl·labes del haikú. Tot sovint el poeta dóna un haikú rere
un altre i els encadena pel contingut. D’origen japonès, aquestes composicions
cerquen la impressió de la natura en el poeta i la vida sobre l’instant,
mitjançant la suggestió amb un fort contingut del jo líric. Hi arribà a Europa
a començaments del segle XX, de la mà dels simbolistes i els avantguardistes.
Suc
de magrana recull vora un centenar de haikús; noranta-vuit exactament, el
fil conductor dels quals és l’erotisme. Afirmaven els grecs, però, que la
magrana és el fruit de l’oblit. Llavors hom pot entreveure en l’encertat títol
del llibre de haikús un orgasme, un esclat dels sentits, més profund. On en
eixos breus instants, tal vegada mil·lèsimes de segon, s’oblida tot, la vida la mort i ens deixem dur per l’èxtasi,
la joia i el goig. Com quan acabem de llegir-ne algun dels acurats i bells
haikús que ens regala Mompó.
De la
sal tèbia
a la
llum dels genolls
llostreja
el dia.
Tanmateix, hom troba entre aqueixos
delicats versos l’essència de la poesia momporiana.
Un llibre amb una mirada que conforma un recorregut emocional i existencial. Un
desig de terra; hedonista, en la recerca dels plaers: tant sibarita en la bona taula com en el joc de la seducció. Alhora una reflexió sobre el pas del temps: «Vénen les hores / dels
guaites de l’asfalt; / deixe l’espill». Amb una sintaxi i un ritme suggeridors,
amb petites i precises instantànies, Suc
de magrana ens aboca a una almadrava de sensacions i sentiments universals.
Un llibre de poesies que és un regal dels déus més terrenals i que recomane
perquè estic convençut que en gaudiràs tant com ho he fet jo.
ENRIC SANÇ
Un comentari ben suggeridor. A desgrat dels haikai clàssics, Mon pot vessa a pleret el suc del jo líric, i és que el món dels (seus) sentits se'ns obri al poemari com una magrana madura, deixant-ne al lector (o lectora) escletxes, fenedures i clivells al seu albir, mentre a cau d'orella ens xiuxiueja: "Tasta'm, tasta'm..."
ResponElimina