«No s'està de res, no defuig
cap tema humà ni diví. Es despulla poèticament per dir-nos el que pensa de tot
el que l'envolta», llegia, al mateix poble d'Alaior, en la ressenya que li
havia escrit l'escriptor Joan Guasp el 25 de juliol en un diari de Menorca
sobre el darrer llibre publicat de Ponç Pons: El rastre blau de les formigues. Així és, el poeta més universal de
sa petita, màgica i formosa illa, i un dels màxims literats de les lletres
catalanes no defuig de res i traspua literatura i humanitat per tots els seus
porus. Com molt encertadament escriu Jordi Cervera al seu blog: «Ponç Pons
és un savi, un d'aquells personatges sense temps que, si realment no ens
entestéssim a anar contra la nostra pròpia naturalesa, ens haurien de servir de
model i de guia».
Certament llegir el seu llibre just després
d'haver-hi tingut la sort d'haver-lo conegut en persona, fa entendre el seu
saber i bagatge literari, des de la humilitat de sentir-se abans que tot, una
gran persona. En aquestos aforismes poètics, escrits a mode de dietari,
hi podem trobar la més pura essència ponsiana:
els seus anhels, desitjos, estimes i, àdhuc, el seu propi leitmotiv i modus vivendi i
operandi. Parla al lector de tu a tu,
amb un llenguatge senzill i acurat alhora. Ens transmet la seua irrenunciable
estima per l'illa de Menorca, per la vida senzilla, allunyada d'afalacs i luxes
innecessaris, la seua passió per la literatura, la música, el cinema, el seu
rebuig contra els dogmes de l'església i de qualsevol religió, la bondat i
l'austeritat com a formes de vida i símbols de llibertat, els seus literats de
capçalera: Steiner, Pessoa, Spinoza, Thoreau, Brenan, Graves, Novalis,
Faulkner, Shakespeare, Cervantes, Camus, entre molts d'altres. També ens
confessa una gran admiració per Bach: «Déu: gràcies per Bach».
.jpg)
«Ponç Pons, diguem-ho clar, és un poeta de
gran envergadura, un dels millors del panorama literari en les llengües
catalanes [...] i un dels pocs homes de lletres que hi ha al país que, sense
molestar ningú, refugiat en una cabana [...] ha fet una obra pausada, serena,
mesurada en els versos i avaluada en l'obrador del pensament i l'experiència».
Ha escrit Jordi Llobet sobre ell en el Quadern
El País. D'aquesta manera com diu Miquel Colomer en el seu blog,
jo també hi visc amb Ponç Pons i les seues formigues aquests dies. A més, amb
l'estranya sensació de compartir tantes coses: pensaments, sentiments i
voluntats. Hom s'hi troba enxampat en la seua lectura i s'hi sent molt a prop de
les idees de Ponç Pons. Mai no hi havia trobat cap altre literat que me
despertés aquest sentir. Llegir-lo és com trobar-te un company de viatge, un
mestre que t'ensenya i sempre està al teu costat.
«Pons es despulla en aquest quadern fent
que la poesia vagi més enllà del vers i es transformi en pensament aforístic i
entri circumstancialment en un més enllà en el que reclama que hi ha d'haver
arbres i animals». Ens assenyala Lluís Vergés en el Lector de Guardia.
Nogensmenys Ponç Pons ens proclama als quatre vents que: «Cerc en la Literatura
sentit i veritat». El rastre blau de les
formigues, farcit de citacions d'obres i d'autors, no tan sols hi trobem
Literatura, sinó també la seua illa de Menorca, política, la llengua i el seu
posicionament, l'ofici de professor, art, música, filosofia, i tot açò amb la
humilitat i eficàcia d'un boli Bic. Albert Ventura per la seua part defineix
l'obra com a genial en elSingular.cat.
Per tot açò que es diu i que es dirà, i per tot allò que m'ha suposat i
enriquit la seua lectura, no puc deixar de recomanar-vos aquest llibre i, si
pot ser, tota l'obra poètica reunida fins al moment del poeta menorquí
d'Alaior, Ponç Pons. Llegir també és d'alguna manera una bona forma d'escriviure. Per cert, fixeu-s'hi en la portada, l'ha dissenyada el
seu propi fill que és pintor i dibuixant, Llorenç Pons Moll.
PREFACI
De les
llargues caminades que d’al·lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit
d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters,
una caseta i un ca.
Em va semblar
que allò era un ideal de vida, i Thoreau —«És aquí i no en cap altre lloc que
hi ha el nostre paradís»—m’ho va confirmar.
Crec que hem
nascut per conviure, entre la bellesa de l’aire, amb els animals, les plantes,
el paisatge… i que la cultura ens pot fer més savis i humans.
Wallace
Stevens diu que «Hi ha d’haver alguna cosa de pagès en cada poeta» i:
Tots som un tot.
S’escriu en
soledat,
mai solitari.
Amb la inspiració que il·lumina o el desengany que desvela, integrat en la naturalesa, llegint i escrivint pel camp, cerc en la Literatura sentit i veritat.
Ponç Pons (Menorca, 1956) és
professor de llengua i literatura. Ha publicat, entre d’altres, les narracions
Vora un balcó sota un mar inaudible, les novel·les L’hivern a Belleville, Entre
el cel i la terra i Memorial de Tabarka, l’obra de teatre Lokus i el primer
volum del seu Dillatari (Quaderns Crema, 2005). Com a poeta, ha publicat Al
Marge, Lira de Bova, Desert encès (Quaderns Crema, 1989), On s’acaba el sender,
Estigma, El salobre, Abissínia, Pessoanes i Nura (Quaderns Crema, 2006)—Viola
d’Or als Jocs Florals, premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la
Crítica—. La seva obra poètica figura a les més importants antologies i ha
estat traduïda a diverses llengües.
ENRIC SANÇ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res