«El costum dels crepuscles és la mirada fixa sobre els instants
quotidians, la contemplació de tot allò que canvia d'una manera lenta, minúscula,
invisible: estats d'ànim al bell mig de la solitud. És com beure a glops lents
el silenci quan roman als braços de l'atzur romput del crepuscle. És la poesia
de la serenitat, la calma d'anar i vindre al poema amb l'esguard nu i rebre els
seus esguits de vida secreta. És escoltar la veu que ens rondina a dintre». Fet
i fet, una florida poesia com la dels trobadors i el dolce stil novo: fenòmens de l'alta literatura humanística. Amb un
caràcter intel·lectual d'alta volada, l'ús regular de metàfores i simbolismes,
com del doble sentit de les paraules. Allò que hom exhorta és el paisatge dels
versos pintats que tenim davant dels ulls. Com Petrarca, el jo líric es plany
del fet que els homes no són capaços de quedar-se sols amb si mateixos,
acceptar la vida terrenal, la reflexió al desert de les idees o la solitud a la
muntanya de les oliveres. El poema mata amb la mirada, els seus secrets es
revelen quan les ombres s'esvaeixen i el seu color i textura roman en el full
de totes les coses. «L'abundància d'erudició no sempre es troba en un cor
modest, i sovint hi ha una gran disputa entre les paraules i el pensament,
entre la teoria i la manera de viure». Cal delectar-se amb l'enrenou del
silenci dels seus versos, deixar-se portar pel vent i la tempesta, gaudint del
seu flaire primaveral, o de qualsevol altra època de l'any: l'estiu, l'hivern o
la tardor. Cercant ocells d'aigua,
una illa retrobada o aquest costum dels crepuscles.
«La trajectòria literària de Mari Carmen
Sáez és una de les més solides i suggeridores que s'ha produït a casa nostra
els últims vint anys. [...] Naturalesa i somni recorren aquests versos que ens
arriben des de la maduresa d'una veu que ha sabut, que sap, fer-nos veure la
realitat des del cant més pur, més humà». Hom pot llegir aquestes sinceres
paraules del mestre literat Marc Granell en el pròleg, escrit per ell, del
llibre de poesies El costum dels
crepuscles de Mari Carmen Sáez publicat per l'Editorial Germania en la seua
col·lecció Plaerdemavida. «La seua
poesia és més una poesia de sensacions i de suggeriments que no de descripció
de fets, i tampoc no és una poesia conceptual. La veu poètica es queixa de la
realitat, del món que l'envolta, i que busca, amb ansietat, un altre espai
possible per a viure una vida molt més feliç. Hi predomina, per tant, el desig
de renovació, sense perdre la realitat en què es viu, perquè el combat ha de
ser permanent. No obstant això, sembla que la veu poètica ha trobat en les
paraules i la poesia, aquella tranquil·litat o seguretat que necessitava». Rere
aqueixes paraules del pròleg del poeta, mestre i agitador cultural Josep Antoni
Fluixà, s'hi amaguen els secrets que podem trobar en el seu darrere poemari,
aprés la seua Illa retrobada, publicada
en Onada Edicions i mereixedora del 13è Premi
de Poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol, 2009.
El
costum dels crepuscles és un poemari estructurat en quatre parts: «Si em
parles del vent», «Mots que desfan l'alba», «Primer record» i «Vidres de
l'oblit». Amb cinquanta bells poemes amb què Sáez ens obsequia amb la
profunditat de l'experiència, les pèrdues i l'anhel impossible del desig. Que
amb imatges belles i colpidores alhora, dialoga amb el lector en l'instant, des
del somni i l'enyorança. Hi trobem també quatre citacions, a l'inici de cada
part: Antoni Ferrer, Gabriela Mistral, Maria Beneyto i Anna Montero. Les quals
introdueixen cada part amb sinceritat i certitud. Amb un grau suprem d'expressivitat
semàntica i figurada, hom troba entre els versos de la poeta una original obra
d'art amb música i lletra on s'entrellacen les paraules, les comparacions i les analogies de les idees. Sáez cerca la transparència en la dificultat, com una
missió poètica de copsar la idea platònica:
una veritat i una bellesa aristotèlicament universals.
Un camí per a assolir el diví de l'escriptura. Una consciència artística,
estilitzada i prescriptiva de la realitat. Apuntant cap a la intemporalitat i el
més pur llenguatge dels sentiments. Com hom pot oir Novalis «El món ha de
fer-se romàntic per a tornar a trobar el seu sentit originari». Doncs Sáez
cerca, des del meu parer, eixe buit irracional, la recerca romàntica, l'infinit
i canta, ara i ací, el seu anhel insatisfet, entregant-se a l'imperi de la
lírica, seduint l'expressió del somni front al món objectiu.
S'obrin els
meus ulls i el que veig
em travessa
amb gel els ossos.
I és que tinc
un somni arrelat
que va
creixent a colp d'onades,
coral ferit a
la boca.
Si puc
acaronar-lo en silenci
farà tremolar
l'essència del dia.
Plou des de
les acaballes
d'una mar
freda i constant.
Ja sóc una
carícia d'arena
caiguda
davant del foc.
Mari Carmen
Sáez (Millares, La Canal de Navarrés, València) és una escriptora en valencià i
castellà, i actriu. A Almussafes (la Ribera Baixa) coordina el grup d'animació
cultural Grup Poètic Argila de l'Aire.
Participa en activitats al voltant de l'animació lectora, recitals de poesia,
teatre i contacontes. És professora de teatre de l'Aula Infantil de Teatre de
la Societat Coral El Micalet de
València. Col·labora setmanalment al diari El
Punt Avui amb la secció «La remor del vent». Ha publicat poesia, narrativa infantil
i juvenil, ha estat guanyadora de diversos certàmens i premis literaris, i ha
estat antologada en diverses publicacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Elogi del no-res