Ephemera

Ephemera (ἐφήμερα) és un substantiu d'origen grec, el plural neutre d'ephemeron i ephemeros. ἐπί: «sobre, per» i ἡμέρα: «dia». Aleshores, vol significar-hi: «coses que no duren més d'un dia». En el sentit antic s'estén als efemeròpters (insectes de curta durada), flors efímeres com la rosella o quelcom que durara un període curt de temps. D'altra banda, actualment emprem el mot en el sentit que hi ha escrits impresos de curta durada, perquè els seus materials no hi estan fets perquè duren, com els fullets, les postals, els bitllets de tren, etcètera. El primer que va usar el terme va ser John Lewis en la seua obra Printed Ephemera. Ara bé, Ephemera, d'allò efímer, en el cas del llibre de poesies del poeta Pere Bessó que ens ocupa, hi representa «la voluntat de l'autor de rescatar a través de l'escriptura els llindars de la lírica desnonada que accepta la llum a comptes del despullament de l'amor».

    En aquest intel·ligent, acurat i generós poemari, Bessó ens delecta amb seixanta-sis poemes que condensen el seu mestratge en quatre dècades de creació literària, i la conseqüència del seu satisfactori i brillant recorregut. Uns versos suggeridors farcits del seu leitmotiv literari i solatge vital. On hom s'hi pot trobar interessants i reflexives referències de qualcuns dels seus literats o citacions de capçalera, com: Carol Ann Duffy, Raimon Llull, Francisco de Quevedo, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Carner, Jorge Manrique, Antoine Bigot, André Cruchaga, René Char, Yves Bonnefoy, Nabokow, Hyam Yared Shoucair, Guilhem de Peitieu, Ovidi, Mahmoud Darwich, Umberto Saba, Mario Benedetti, César Vallejo, entre molts d'altres. I conclou el llibre amb una citació d'un dels seus referents i màxima influència perquè en els anys setanta adoptarà el català en la seua creació literària, Pere Gimferrer. Cal recordar que Bessó publicà els seus dos primers poemaris en castellà. A hores d'ara té escrits i editats més d'una dotzena de llibres de poemes en català.

Banyar-se en les botxes arrissades del desig

crescut al frec del banús amb la llum de melis,

mentre la ballaruga –estranya primícia-

reballa la seua humitat llépola entre dos focs.

    El poeta endinsant-se en la nit del poema meta literari, s'hi adreça al lector amb unes poesies sovint feixugues i difícils d'entendre per a un novençà en el món de les lletres, o en tot cas s'omple del seu bagatge literari assolit durant els anys que fa de la seua lectura un camí no sempre fàcil. Una amalgama de tendències i influxos diversos, d'elements heterogenis i esparsos que fan el seu llenguatge i el seu pensament ric i llambrejador alhora. Amb reflexos grecs, simbolistes, zens, sufís, barrocs, renaixentistes i un llarg etcètera. Ephemera és, llavors, una obra d'art per a gaudir de les seues formes i colors, però també pot servir-ne per a fer un continu aprenentatge i omplir-se de la saviesa i coneixement del seu autor. Un poemes reflexius de temàtica molt variada, l'amor, la mort, la bellesa, el pas del temps, el record, la maduresa, la soledat, l'ofici del poeta, la vida, la dona, el desig, el somni...

    Pere Bessó (València, 1951) és professor emèrit, traductor i poeta. Un dels més importants poetes en llengua catalana al País Valencià, pertany a l'excel·lent generació poètica dels 70. Ha estat cofundador de diverses experiències poètiques com La Forest d'Arana. Inclòs en diverses antologies, ha publicat setze volums de poesia i ha rebut diversos guardons, com ara els premis Ausiàs March, Beniarjó, 1982 i Gandia, 1987, el Vicent Andrés Estellés dels Octubre, 2000, el Josep Maria Ribelles, 2008, el Premi de la Crítica de l'IIFV, 2000, etc. Ephemera conforma trilogia poètica amb Les roses de Lancelot, 2012 i La mort del clown, 2013.

ENRIC SANÇ

12 d'agost de 2014

Article publicat a La Veu del País Valencià.