L’autor, però, va explicar la seua
fascinació per la torre, en un article de 1998 en una revista denominada La premsa del Camp de Túria, que dirigia
Salvador Barber. Fet i fet, els ingredients bàsics de la fascinació estaven
constituïts per un infant que anava a escola en trenet -el tren de via estreta,
per a qui no estiga familiaritzat amb el diminutiu- i contemplava la torre
immòbil i poderosa al paisatge. Aquella torre era, i és, la torre Bufilla, a
prop de Bétera. Anys després havia de tindre ell una gran història d'amor amb
aquesta localitat. Amb les pròpies paraules del poeta Alexandre Navarro de
l’obra: El tren i la torre, que ha
publicat Onada Edicions a finals de l’any 2015. Quan fa alguns anys, per motius
absolutament prosaics i gens pintorescos, quasi tots els dies efectuava el
trajecte Bétera-Montcada amb tren, en el popular trenet, sempre hi havia una
fita en el camí que captivava (i captiva encara) la seua atenció d'una manera
amable: la torre Bufilla. Sobre la seua història i la seua desaparició, durant
la meitat del segle XIV, és del que parla l’interessant i recomanable article
que ell mateix va escriure i que acabava així: «En l'actualitat pot contemplar-se un breu panorama de restes
arqueològiques, amb el xiulet del tren com a teló de fons, entre els tarongers
i les garroferes. Algunes restes han estat realçades per poder figurar millor
el que foren habitatges i carrers. Si més no, ens trobem amb els fonaments
d'una localitat congelada a meitat segle XIV.»
El
contingut, la forma i l’estructura del poemari és el llenguatge de l’imaginari
propi de l’autor amb tot allò que li envolta i el seu món interior. Un
llenguatge enèrgic amb una escriptura de la llum que ressegueix les petjades de
la seua penúltima obra: Encesa fotografia
(2013). Vint-i-set poemes com l’esclat d’una metàfora amb un denominador
comú: l’amor. Tan sols una citació encapçala tot el llibre «Em cou el pit / i tinc buits els braços.» de
Josep Maria Sala-Valldaura. Un pensament poètic que guiarà el procés de la
lectura, quan es fa impossible destriar el món del llibre que els lectors tenim
entre les mans. Perquè Navarro és el fotògraf on les imatges esdevenen mots, i
els mots poema, amb la claror de l’aigua pura i cristal·lina. L’estètica del
poeta ens duu doncs a eixe món íntim dels vers sentiments, mostrant una èpica
centrada en un univers particular. La poesia d’El tren i la torre esdevé plaer estètic, unit a la bellesa
intrínseca que mobilitza la sensibilitat del cos i el plaer de jugar amb les paraules. Amb un brillant rerefons de Kavafis, Estellés, Enric Sòria o Antoni
Ferrer: Polifem a la porta d’Altea, el
minotaure sense laberint, l’olivera profunda i el magraner de pas absolut, nit
i dia, amb pany i clau, seràs un amor (d’alfàbega) caminant. Perquè no som
futur, sols present. Comptat i debatut, en aquest poemari podem descobrir
un viatge interior, dels sentits, de l’amor possible i impossible, com a motor (sensual)
de l’existència. Un poemari i un poeta altament recomanables per a tot aquell
amant de la bona literatura, perquè des d’un poble com Nàquera, a la comarca
del Camp de Túria del País València també s’escriu amb lletres d’or la poesia
catalana, ara i ací.
XXIII
Descriure’t
a les
fosques:
tot ho
il·lumines.
Alexandre Navarro (Nàquera, 1972). Ha
publicat els següents llibres de poesia des de 1995 com Ex-vot, fins a l’actualitat: Desgracià
la pluja les banderes (1995), No em
moriré d’amor (1995), Criatura del
demà (1998), Antara (1999), A l’entrada del temps fosc (1999), Opus incertum (2000), Genet del vell país (2003), La part del centaure (2003), Al cap del dia (2004) i Encesa fotografia (2013). Ha obtingut
nombrosos premis literaris, entre els quals cal destacar: el Ciutat de
Tarragona, el Vila d’Almussafes, el Josep M. Ribelles, o el Ciutat de Vila-real, entre d’altres. Ha
publicat diversos estudis, entre ells sobre la poesia de V.A. Estellés, així
com articles de crítica literària a mitjans com: El temps, Saó, Levante-EMV, Lletres Valencianes o Revista de Catalunya. Llicenciat en
Dret, en l’actualitat es dedica a la docència.
ENRIC SANÇ
Li he fet una ullada i és tan enlluernador com "Encesa fotografia". Molt bon poeta l'amic Alexandre.
ResponElimina