Úter

L’úter és l’òrgan de l’aparell reproductor femení dels mamífers encarregat de mantenir l’embrió en condicions adequades durant el seu desenvolupament. Citem la definició del DIEC perquè no per aquest títol del poemari hem de pensar que s’hi tracta d’un llibre de poesies sobre la maternitat. Car és molt més que això. Són uns versos de la vida, la mort, la destrucció per la pèrdua de l’ésser estimat. Uns poemes per a la temptativa de superar la llangor, eixe tedi del dol; amb tota la bellesa del vers i l’art de la paraula; amb tota la seua plenitud. Una poesia que ens recorda en part, Pierre de Ronsard, poeta francés de la natura del segle XVI i la seua posterior influència en la naturalesa i la malenconia d’alguns poetes francesos de la segona meitat del segle XVIII com: Colardeau, Bonnard, Malfilâtre, Légouvé o Thomas. O més tard Baudelaire, Rimbaud o Mallarmé. A fi de comptes, l’autor, Josep Maria Balbastre, ens guia així per una visita al passat sense tornada, catàrtica, simbolista, utòpica, naturista. Com l’úter, mantenint l’embrió en les condicions adequades de la vida. Com un heroi ben humà que vol visitar l’Hades; com Eneas, Orfeu o Hèracles. Malgrat que aquesta vegada, amb la impossibilitat de tornar a l’origen, en la foscor del temps les ànimes ja hi són arribades amb la barca de Caront a l’altra vorera del riu Aqueront. Perquè «la història sap on desar la mort / l’úter de Déu / sempre és ara». Tal vegada caldria enterrar, encara, nostres morts amb una moneda sota la llengua o tapant-los els ulls. Caront ha de cobrar el pagament pel viatge. La Parca, la deessa que fila i debana, ha tallat el fil de la vida dels humans, sense retorn.

   Un poemari estructurat en quatre parts: Quadern de camp, El lament de la terra, Les fulles mortes i Úter. Seixanta-dos poemes breus i de tendència al vers curt, alguns, però, descriptius i altres més directes, colpidors. Els de la primera part són poemes més narratius que descriuen la natura, els sentiments i el silenci del poeta. Fet i fet, els darrers poemes són mes sintètics i reflecteixen més la cuirassa de l’autor contra les pèrdues més properes.  Balbastre, com dèiem, en la part temàtica no se centra en la maternitat o en la seua figura, sinó més bé com a símbol o metàfora de la renovació constant de la vida i la natura. Un poemari que ha pogut estar escrit durant diversos estats anímics del seu autor. Que cerca renovar la vida de les persones que li envolten, els morts que se’n van, evidentment, per no tornar. Amb un llenguatge acurat i farcit d’imatges emotives i suggeridores. Acompanyen els seus fulls escriptors com: Joan Navarro, Txema Martínez, Giussepe Ungaretti, Joan Margarit, Mercè Rodoreda, José Saramago, Jacques Prévert, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Ramon Llull i una citació bíblica de Rom 8, 22: «Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega / i sofreix dolors de part». 

   Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València. Ha treballat com a mestre i tècnic de promoció lingüística, i actualment es dedica a la docència en un institut de Secundària. Ha obtingut nombrosos premis literaris i reconeixements, entre d’altres, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians l’any 2009. Ha publicat diversos llibres de poesia, narrativa breu i ha participat en diferents publicacions col·lectives. Una petita mostra de la seua obra ha estat traduïda al castellà i al portugués. Forma part del col·lectiu Saforíssims i manté el blog de poesia lletrA nuA: josepmariabalbastre.wordpress.com, on també podem trobar-hi part de la seua producció poètica. Amb «Úter» ha guanyat el 19è premi Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. Ha estat publicat per Onada Edicions en la seua col·lecció, Poesia, 35.

ENRIC SANÇ

A Carcaixent, 30 de maig de 2016

Article publicat a La veu del País Valencià