Fa uns quants anys d'això, recorde que al poble on
visc només hi havia dues o tres falles, ara n'hi ha huit o nou. En tot cas, em disculpareu de no saber-ne exactament quantes,
perquè, comptat i debatut, de ben xicotet mai no he sabut mostrar massa interès
ni entusiasme per les falles. Tampoc m'havia agradat la multitud de gent, els
passacarrers, el soroll i l’olor de la traca, el sarau dels músics, els
carrers tallats, vestir-me de faller;
fins i tot trobava ridícul a qui ho feia. Malgrat que els meus pares s'havien
apuntat a la nova falla del poble amb els seus amics, i a la meua germana sí
que li feia comboi totes aquestes coses. Però, tal com deia Joan Fuster al
seu Combustible per a Falles (1967), “a fi d'evitar equívocs imprudents
i innecessaris, convindrà que el lector sàpiga, ja des d'ara, que aquest article
no és, precisament, un pamflet contra les falles”. No trobaran vostès
tampoc cap propòsit de panegíric. Només unes pinzellades, cinc cèntims, d'història
i àcida crítica cap a la manipulació certa de la festa, i uns quants mots i
experiències afables.
Però
anem pas a pas, entre d'altres coses perquè molts anys després he après a
conviure amb elles. No, no us penseu que m'he fet faller, però sí que me les
estime en part. Haver-hi viscut uns
quants anys a l'estranger, visitar altres ciutats, conèixer diverses cultures i
gents diferents, em vam fer despertar el cuquet que portava als meu interior
per redescobrir el meu país a la tornada d'una llarga estada fora, i això
incloïa les festes i les tradicions més folklòriques. De fet, quan vénen amics
de l'estranger, solc fer sempre la mateixa ruta: una mascletada, unes
cassalles, un bon arròs al Palmar, un passeig en barca gaudint del crepuscle
roig del vespre de l'albufera, una orxata a Alboraia. I, com no, la nit del foc
assaborida amb un tast d'algun bunyol de carabassa o xocolata, i la cremà d'alguna
falla. Fins i tot considere meua la
falla Na Jordana (nom del mateix carrer del barri del Carme on va nàixer
el meu pare), pels seus monuments, per les seues crítiques, burles i sàtires
sempiternes, i és estrany l'any que no passe a visitar-la. No sé si podríem dir
a aquest comportament enfront de les falles: veure el bou des de l'entrebanc.
Ara bé, jo gaudesc molt d'aquesta festa com un turista més quan vénen els amics
o familiars forans que no ho coneixen encara. En cas contrari, puc aprofitar si
tinc l'ocasió en fer una escapada fora o simplement tractar de fugir de la
gentada i els sorolls.
Al
capdavall, llegesc tot el que em cau a les mans per curiositat i el que les
parpelles em poden permetre abans de cloure els ulls a la nit, siguen o no les
Falles. Llavors, recorde un text de Santi Cortés Carreres de la Biblioteca
Sanchis Guarner on destacava l'any 1937 com a les falles de la guerra i
perquè aquesta data marcava l'inici i la fi de dues interpretacions oposades de
la dinàmica fallera. En efecte, aquell any, s'organitzaren les darreres falles
de la República a València i es plantà la primera falla del franquisme a
Toledo. Aquest fet, que hui diríem insòlit per voler trasplantar una festa
mediterrània en una població de l'altiplà, tractava d'assumir durant el lapse
de la guerra la represa de les falles, en llur dimensió més rància i
conservadora. El propòsit fou la instrumentalització ideològica de les festes
públiques, per a convertir-lo en arma de lluita simbòlica contra l'enemic
esquerrà. No sé si el meu iaio patern sabia aquestes coses, perquè el vaig
perdre molt jove. Al capdavall, pels relats de la família i les fotografies en
blanc i negre, es veu que ell era molt activament faller, i així li ho va
inculcar a algunes de les seues nétes. De tota manera, ara com ara, som
persones molt més preparades i informades que no pas fa quaranta o cinquanta anys,
en ple règim del Cabdill. D'antuvi, si fa no fa, tothom que siga una mica
preocupat per la nostra cultura sap o hauria de saber com personatges de la
nostra història de la mida de Jaume I, sant Vicent Ferrer, Lluís Vives, els
Borja, foren reduïts a simples titelles, assimilats pel nacionalisme
espanyolista i utilitzats alhora com a coartada per demostrar l'esperit
connivent del franquisme amb els regionalismes inofensius i sucursalistes, com
per dissort amb el pas del temps ha esdevingut el nostre. El món faller, la
tabola popular, no deixa de ser un reflex de la mateixa societat valenciana.
Ens agrade o no. De fet, tal com es segueix a l'obra de Francesc Viadel No
mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (assaig molt més que
recomanable), podem constatar que el món faller va jugar un paper cabdal a la
transició i l'anomenada Batalla de València. On ressalta dos factors de
pes: la instrumentalització política d'aquest valencianisme faller i de
l'altra, l'abandó de les falles per part del nacionalisme, així com del Corpus
o dels Miracles Vicentins. Ens recorda els problemes des del règim franquista,
l'any 1962 que va ser cremat un ninot de Joan Fuster i com les autoritats
defensaven aquesta vessant conservadora de les falles.
Parlar
de la història i actualitat de les falles, però, també és parlar dels seus Llibrets
de falla i dels seus poetes valencians festius i populars. Com de Josep
Bernat i Baldoví nascut a Sueca el 19 de març de 1809: “I, per no ser
espanyol, / seria jo, en corfa i molla / carabassa o caragol.”, qui va ser
autor dels primers llibrets de falla (1855). Llavors, el primer llibret de
falla va ser el llibret de la plaça de l'Almodí que data de l'any 1855. Aquesta
publicació va aparèixer com una sèrie de fulls enquadernats que contenien
únicament l'explicació de la falla , i on venien els nens a peu d’aquesta. Es
titulava: El conill , Visenteta i Don Facundo, i en ell es feia
gala d'una poesia eròtico-satírica de la qual existeixen encara en l'actualitat
mostres. No obstant, el primer premi per al millor llibret de falla va ser anys
després per a Rafael Azopardo de la falla de sant Gil en 1903. Va ser la
institució Lo Rat Penat amb
“deu lliures ab diners i un plat de glòria”. Així els llibrets durant
tots aquests anys han anat evolucionat fins a arribar als llibrets que es fan
avui en dia en totes les falles valencianes.
D'altra
banda, el surrealisme és superrealisme, un moviment literari i artístic que
intenta sobrepassar la realitat impulsant amb automatisme psíquic l'imaginari i
l'irracional. Pretén d'expressar amb la paraula, per escrit o d'altra manera,
el funcionament real del pensament. Així. el surrealisme es basa en el món
oníric dels somnis i en el subconscient. Tanmateix, la definició popular del
terme s'acosta més a l'absurd, la realitat destrellatada. Com s'evidència a les
Falles. Des de principis del segle XX prenen les Falles model farcit de
barroquisme i naturalisme grotesc. Salvador Dalí va fer l'esbós de la
falla, anomenada aleshores plaza del Caudillo, la falla oficial del Foc
a l'any 1954. La falla reflectia perfectament el surrealisme de Dalí. Però la
falla no va agradar ni als fallers ni al Gremi Artesà d'Artistes Fallers. Que
per aquell temps eren més acostumats a l'immobilisme i al barroquisme de
l'època. Fins i tot Joan Fuster, en una carta enviada a Ernest Martínez
Ferrando pel març de 1954, li comunicava que la falla de Dalí “és una cosa
insípida”. Una vegada més la innovació a València i al món oficial faller es
topetava amb la sacrosanta tradició. No obstant, actualment l'Ajuntament de
València la inclou com una de les falles a tenir en compte. Açò és el que hom
pot afirmar, finalment, com a justícia fallera.
A
l'últim, amb això, quan parlem de surrealisme -en paraules del professor de la
Universitat de València Gil-Manuel Hernàndez i Martí- en les falles ens
referim a una altra cosa. Perquè el surrealisme faller és sinònim d'humor
absurd i grotesc, de sàtira destrellatada. I accions hilarants producte de
situacions increïbles. L'humor faller implica aquest humor que hom popularment
bateja com a surrealista. Però aquest surrealisme faller no té res a veure amb
Dalí ni amb André Breton. Més bé seria l'estil de José Luis García
Berlanga. De fet, els personatges de Berlanga eren autèntics ninots i els
ambients que retratava esdevenien falles. Per això l'estil berlanguià és
l'estil faller on es cremen uns cadafals efímers, a més de les persones i la
seua organització així com les excentricitats de la festa. Ací surrealisme
equival a, com diu Hernàndez i Martí, contradicció, esquizofrènia, deliri,
estupidesa, rialla, ingenuïtat, coentor, prepotència, ridícul, vulgaritat,
entusiasme, exhibició, exuberància, espectacle, il·lusió, és a dir, festa.
ENRIC SANÇ
7 de febrer de 2014
Article publicat a la revista anual del Club A la Nostra Marxa. MARXA POPULAR FALLERA. Núm. 13, València, març 2014.
