Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dimarts, 12 d’agost de 2014

Geografies de l'oblit

«Se'n podria dir d'una antologia personal, però és més que un simple recull. Els poemes estan articulats i ordenats no amb criteris cronològics, sinó segons la seua funció i situació en aquestes "geografies de l'oblit". Assenyalen un itinerari interior, poètic i vital, sempre al voltant del subjecte líric: arranquen de la més estricta proximitat, segueixen amb la declarada presència de l'altre –que ja començava a manifestar-se en els primers versos- i conflueixen en els apunts finals per a un autoretrat. El volum està format tant per poemes publicats en llibres anteriors com per poemes inèdits i altres reescrits o reconvertits.», ens confessa el propi Jaume Pérez Montaner en la contraportada del seu llibre de poemes. Militant cultural, ric en versos, evocador  d'influències clàssiques i modernes, crític literari, professor adient, poeta lúcid situat al bell mig de la més àmplia tradició europea i nord-americana, i sobretot una gran persona, familiar i amic.


    Geografies de l'oblit és un llibre dividit en tres parts: «Açò. Els torniols del record», «Això. Les paraules del mar» i «Dotze apunts per a un autoretrat». Casualitat o causalitat, el llibre conté algunes il·lustracions d'Elsa Pérez Robles, la filla de Pérez Montaner, com la portada d'altre gran de nostres lletres «isolat» en la seua cabana de Sa figuera Verda a la seua illa menorquina, Ponç Pons, en el seu El rastre blau de les formigues. On ja s'hi esmentava en la seua ressenya publicada l'1 d'agost en aquest mateix blog i en La Veu del País Valencià, la portada del seu llibre també està il·lustrada pel seu fill, Llorenç Pons Moll. Com Pérez Montaner citava a Harold Bloom en la seua introducció de l'assaig de Dominic Keown Sobre la poesia catalana contemporània: «un poema remet necessàriament a un altre poema, de la mateixa manera que un fill remet necessàriament al seu pare». Hi ha, però, moltes més coincidències entre ells dos: per resumir-ho breument; la seua saviesa i clarividència, la seua humilitat i grandesa, i el seu ferm compromís i amor per les lletres i nostra terra, llengua i cultura: «I mosseguem com un tros de llimona / aquesta terra amarga com la fel.»

I qui ens podrà ajudar després de tot?
deies die stimme der vernunft ist leise
i persistent, but always too late;
viatger per inhòspites contrades
amb el cos desmembrat i fugitiu,
cofinat entre murs d'odi i cement,
eixiries per les portes oblidades;
allò que es deia pels racons tindria
el seu degut ressò: no cal que lluites
a no ser per creuar noves fronteres
ni que t'alces des d'un somni too late,
gairebé tan profund com el poema.
El pèndul en el centre de les hores,
i encara dibuixaves en la cendra
l'íntim sentit que governa el teu jo.

    Cada poema de Pérez Montaner és una cèl·lula lírica com diria Foix, que conté alhora el pensament i el sentiment de l'obra del poeta, com l'espill on cada escriptor novell s'hauria de veure el seu reflex il·luminat. Els seus versos esdevenen instants i revelacions poètiques. Un silenci de recerca i de coneixença concís i aclaridor un dia clar de plena llibertat al costat de la fosca nit engarjolada que ens habita en aquesta realitat, sovint, soferta i combregada. Un jo líric que no deixa res a l'atzar. Amb ritme musical, decasíl·labs perfectament construïts, parasíl·labs ben mesurats o petits poemes per gaudir l'instant de la seua atenta lectura. «La poesia remet a la poesia i és en el poema com a intertext on cal buscar el sentit creatiu de la lectura poètica». Entre les excel·lents imatges i els inversemblants versos que Pérez Montaner ens regala, també hi podem trobar les citacions d'algunes de les seues lectures,  literats principals i amb dedicatòries incloses: Josep Palàcios, Roberto Bolaño, Stephane Mallarmé, E. E. Cummings, Maria Mercè-Marçal, Eugenio Montale, Ernesto Guerra da Cal, J. V. Foix, Wallace Stevens, Manuel Moreno Jimeno, Miquel Martí i Pol, Ramon Guillem, Umberto Saba, Janis Joplin, Eusebi Morales, Charles Baudelaire, Montserrat Bayà, i com no el gran i tantes vegades per ell estudiat i ressenyat, Vicent Andrés Estellés. Possiblement Pérez Montaner siga, avui en dia, la persona que més sàpiga sobre nostre Estellés.


    Jaume Pérez Montaner (L'Alfàs del Pi, 1938) és autor dels poemaris Adveniment de l'odi, Deu poemes, Museu de cendres, L'heura del desig, Prisma, La mirada ingènua, Fronteres, L'oblit i Solatge. Ha publicat nombrosos treballs sobre diversos temes literaris: El mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés (2009) n'és un dels darrers; així com l'edició de Contra el nacionalisme espanyol (1994), de Joan Fuster o Mural del País Valencià (1996), de Vicent Andrés Estellés. Ha traduït textos de Barbara Kingsolver o Wallace Stevens i, amb Isabel Robles, d'Edgar A. Poe, Anne Sexton i E. E. Cummings. Fou professor de Queens College, de la City University of New York, de Lewis and Clark College, de Portland, i de la Universitat de València. Entre el 1999 i el 2007 fou president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Ha rebut nombrosos premis i reconeixements com ara: Premi València de Literatura (1979): Museu de cendres.  Premi Ciutat de València de poesia (1985): L'heura del desig.  Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1993): Màscares.  Premi Vicent Andrés Estellés de poesia (1993): Fronteres.  Premi dels Escriptors Valencians (1995): Fronteres.  Premi Ausiàs March de poesia (1995): L'oblit.  Premi Benvingut Oliver de poesia (2008): Solatge.  XX Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, de poesia (2010): Solatge. Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés de Burjassot (2013): La casa buida. Recentment ha rebut el reconegut i merescut Premi Jaume Fuster 2014 d'escriptors en llengua catalana, per la seua important trajectòria.

ENRIC SANÇ
12 d'agost de 2014

Article publicat en La Veu del País Valencià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Elogi del no-res