XXIV Le cimetière marin

Paul Valéry (1871-1945)


XXIV LE CIMÈTIERE MARIN

El vent s'aixeca! ... I cal que temptem el viure!
La immensitat de l'aire obre i tanca el meu llibre,
l'onada en pols gosa brotar de les roques!
Feu-vos fonedís, pàgines del tot enlluernades!
Trenqueu-se, onades! Trenqueu-se aigües trempades
aquest sostre tranquil on s'espicossaven els flocs*!

---

Le vent se lève!... Il faut tenter de vivre!

L'air immense ouvre et referme mon livre,

La vague en poudre ose jaillir des rocs!

Envolez-vous, pages tout éblouies!

Rompez, vagues! Rompez d'eaux réjouies

Ce toit tranquille où picoraient des focs!

PAUL VALÉRY: "Le cimetière marin". Editions Gallimard, Paris, 1922. (Trad. del francès, Enric Sanç, 2013)

*S'anomena floc a la vela de tallant de forma triangular que va envergada a un estai de proa. El caient de proa s'enverga a l'estai mitjançant garrutxos, mosquetons o mitjançant un mecanisme enrotllador. (Font i més info: http://ca.wikipedia.org/wiki/Floc)

FiGA en vers

El plany de les lletres ferides té la ufanor de ganyolar per terres saforenques amb gratitud als organitzadors de la FiGA en vers, (Fira de Gandia Autogestionada) de la mà del collonut cantautor, company de somnis i amic: Carles Pastor. Us esperem a tothom i totadona en el Casal Jaume I de Gandia aquest dijous a les 20.00h on recitarem alguns versos i compartirem passions i emocions del món virtual i de les lletres a l'escenari real.

La Fira de Gandia Autogestionada enceta el seu cicle mensual de poesia i que porta per nom La FiGA en vers. En aquesta ocasió serà el poeta edetà Enric Sanç. Aquest dijous 23 de maig al Bar del Casal Jaume I, carrer Dona Teresa número 2 de Gandia, a les 20.00 hores. L'autor estarà presentat pel músic i poeta Carles Pastor a l'hora de recitar els seus poemes.

Enric Sanç presenta de la mà de la FiGA un dels seus últims treballs El plany de les lletres ferides, poemari a càrrec de l’Editorial Germania. El plany és el primer llibre de poemes d'Enric Sanç i Ferrandis, amb el qual intenta transmetre al lector "uns papers curulls d'amor, desig carnal, consciència nacional i enigmes interiors." (Hèctor Serra) "assumint la tasca de l’escultor, del feridor de la seua matèria primera, el llenguatge, i a través de l’element bàsic, la paraula, cerca una música, una melodia amb el seu ritme, amb el seu missatge, conformada per una cadena de fonemes, una música que és dins del llenguatge, però sobretot dins d’ell." (Manel Alonso). On també ens farà una bestreta del seu nou poemari que ja està coent-se al forn: Les hores concèntriques. També de l'Editorial Germania i amb pròleg d'Alexandre Navarro. Us esperem!

Aquesta tercera edició de la FiGA, Fira de Gandia Autogestionada: per unes festes populars, gratuïtes, valencianes i de qualitat, és un projecte que naix de les inquietuds que comparteixen un grup de gandianes i gandians per l’activitat cultural de la ciutat i el seu entorn més immediat. I com alternativa a la programació de la Fira i Festes 2013. Entre altres activitats hi haurà tallers de teatre i malabars, taller de danses, albades, castellers, activitats per a xiquetes i xiquets, projeccions de documentals, xarangues, sopar popular i actuacions musicals, com podreu comprovar en el cartell d'enguany.

ENRIC SANÇ

24 de setembre de 2013

Poesia a la fresca a Montcada

Ahir dissabte, 21 de setembre de 2013, amb el grat aplec de la companya Mercè Claramunt, gran recitadora i poetessa, el poeta i amic Josep Micó, la mestressa de cerimònia, Josepa Montagut que va obrir i tancar l'acte, el director de la col·lecció Manel Alonso, el poeta Alfons Navarret, que ens va anunciar la presentació del seu nou poemari a Alfara el  proper 25 d'octubre, parella, amics, inclosa família per sorpresa i tot el públic assistent. Veritablement vam gaudir al terrat del Col·lectiu de Dones de Montcada d'una abellidora vetllada poètica. On hom ha pogut fruir dels versos dels companys, les melodies del recital i del bonestar del llar emprat.

En l'acte llegirem un grapat de poemes, esmentarem alguna anècdota i vam riure i compartir sentiments mentre anava obscurint el dia i brillant la nit. Aprofití, aleshores, per llegir el Sonet a ma mare, de Les hores concèntriques. Abans Josep havia llegit una tria dels seus poemes de Pels ulls tremola la carn, Mercè va llegir d'altres poetes i alguns propis i jo vaig llegir també alguns poemes d'El plany, clar. Després alguns anarem a sopar al bar Musical de Montcada on va seguir la tertúlia literària-festiva.

Per la meua part molt content amb aquesta tercera edició d'El plany de les lletres ferides. I la imminent publicació del meu segon poemari: Les hores concèntriques amb pròleg del també poeta i amic Alexandre Navarro. La novetat d'aquesta tercera edició d'El plany és el seu pròleg on s'han incorporat tres ressenyes crítiques de companys.  Ací sota teniu un petit tast de les ressenyes escrites:

- DEL PRÒLEG D'EL PLANY:

"Enric Sanç és un individu que té la ferma voluntat de ser poeta i treballa dur per ser-ho, conscient que en l'ésser humà la creativitat s'aprèn. La seua lluita, el seu interès està en aconseguir dominar l'ofici, però també en fer possible una cosa més díficil encara com ara tindre una veu pròpia. La constància, la perseverança, sempre acaben oferint resultats."

MANEL ALONSO (Casal Jaume I de Llíria, 18 de gener de 2013)

"Enric Sanç té la capacitat de dominar les rimes i els ritmes, per la qual cosa es pot permetre la llicència de transgredir-los, i per tant ferir-los. Però no solament això, sap jugar amb les paraules, les ha ensenyat a ballar, a fer tombarelles, a parlar i a cridar, a emmudir si cal. I les lletres, en aquest sentit, no es planyen, que riuen, i de quina manera! una riallada ben sonora. Trobem en el llibre de Sanç un llenguatge acuradíssim abillat amb elegància."

MERCÈ CLIMENT (Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, 12 d'abril de 2013)

"Resseguint algunes de les lúcides peces del llibre, queda clar que Enric Sanç no es refrega els ulls amb ceba. És un esperit obertament sentit allò que el condueix a nafrar uns papers curulls d'amor, desig carnal, consciència nacional i enigmes interiors. Amb una reflexió profunda a la recerca i l'evocació de les coses que es van perdent."

HÈCTOR SERRA (L'Accent, novembre de 2012)

- DEL PRÒLEG DEL NOU  POEMARI "LES HORES CONCÈNTRIQUES":

"Enric Sanç, amb un elegant moviment d’aquell que és més que pescador d’homes, pescador de vides, sap pouar de la millor tradició poética –oriental i occidental, com si d’un divan goethià es tractara– per a presentar-nos aquesta obra, una obra de maduresa vital. Sí, un escriptor aquàtic per la fluïdesa de la seua poesia, per la fertilitat que amara la seua lectura i per la visió, sempre més enllà, que la seua obra ofereix.”

ALEXANDRE NAVARRO (A Nàquera, setembre de 2013)

I Festa Estellés a Nàquera (LletrAEdeta)

I Festa Estellés a Nàquera organitzada pel nou col·lectiu d'escriptors del Camp de Túria: LletrAEdeta amb la col·laboració de l'Ajuntament de Nàquera. 

Blog: http://www.lletraedeta.blogspot.com.es/p/escriptors.html

Pensament

[Imatge: PENSAMENT: Nom donat a les espècies del gènere Viola,
de la família de les violàcies, de flors polícromes amb dos pètals laterals.
En anglès PANSY. La flor "pensament" (Viola × wittrockiana), símbol del lliurepensament.]

Ací expose i defenc el lliurepensament i l'agnosticisme com a eines per a enfrontar-nos a la realitat, a la llibertat individual i col·lectiva, i a l'actual crisi econòmica i de valors que estem patint en aquest món injust i mal globalitzat. Reforçant l'empatia, l'assertivitat, el respecte i la tolerància mútua, fins i tot amb les persones i les idees amb menys afinitats a les nostres. Cap creença ni dogma de cap organització política ni religiosa pot satisfer enterament totes les necessitats ni omplir tota manera de pensament de cada individu o ésser racional. S'ha de lluitar contra el pensament únic, les imposicions i la no participació del poble en les decisions econòmiques, polítiques i socials del seu territori.

-El LLIUREPENSAMENT és una actitud filosòfica d'afirmació de la capacitat de l'ésser humà de no trobar-se subjectat a cap autoritat dogmàtica, siga de la natura que siga i d'emprar l'anàlisi racional i crítica davant tota proposició que empre argumentació d'autoritat. La idea es troba relacionada amb l'escepticisme i l'humanisme i en l'essència de la francmaçoneria i l'anarquisme contemporanis, i a concepcions oposades que qüestionen la natura de les religions, tals com l'ateisme, l'agnosticisme o el racionalisme.

-L'AGNOSTICISME és un posicionament segons el qual l'existència o no d'un déu o una mitologia de deïtats és desconeguda i, per tant, irrellevant. En general els agnòstics consideren que les religions si bé no són una part essencial de la condició humana, sí que ho són de la cultura i la història de la humanitat. Els agnòstics no són necessàriament antireligiosos, sinó que són respectuosos amb totes les creences que provenen d'una reflexió individual i honesta, i no d'un interès egoista, de la desesperació o de la pressió de l'entorn. L'agnòstic entén la fe només com una opció personal de cada individu que ell no comparteix.

Per a concloure aquest breu text tan sols afegir que per a un digne i adequat creixement personal, social i intel·lectual hem de tractar de fomentar l'educació, el pensament crític i positiu, la intel·ligència emocional i basar-nos en la ciència i en el treball de les Universitats Públiques, tractant de llevar pes als polítics per a tornar la democràcia al poble i a les teories irracionals i acientífiques que dominen aquesta nostra societat, basada tan sols en paràmetres d'endolls i d'un capitalisme salvatge que tan sols beneficia a una minoria de persones dins d'un sistema corrupte ad infinitum.

Imatges preses de la xarxa.

ENRIC SANÇ

14 de setembre de 2013

Levitat de l'ésser

"Istanbul". Toni Vidal (Xacal). Oli damunt tela. 114x70 cm. 

“La terra era deserta i buida.

Hi havia tenebres sobre la faç de l’abisme...”

GÈNESI 1, 2-3

“das schwerste Gewicht”

NIETZSCHE

              LEVITAT DE L’ÉSSER

CAMINEM en silenci    entre les pedres
no en tenim de respostes    a (moltes) qüestions.
Aturem el rellotge    d’etern retorn:
un crit en el desert,     pel coit i l’àpat  
recorrem la nit fosca    a la temptació.

Les mil agulles    apunten l’atzur zel
d’Istanbul    com els darrers vestigis
d'un bressol límit.    Civilització?
L’esfinx xerraire    hissa les veles,   
d’un bri manyoc de fils.    Mes no oïm res, res.

Però què som    sense l’amor, amor?
Som l’ombra de l’oblit    la insuportable...  

ENRIC SANÇ

Poema inclós al poemari: "Les hores concèntriques"

Editorial Germania, 2013.

EL POETA

Un poeta són moltes veus,
una veu i totes les veus,
és la veu delicada i fràgil,
la veu d'un lent foc socarrat,
però és també, arribat el cas,
la veu que al bell mig de la plaça
al bell mig del seu poble, crida
i clama contra la injustícia.
És la veu que deixa la ploma
i pren el fusell i l'escarpre.
És tot això, i és més encara,
pètal de vidre inconcebible,
és el pes del ruixim a la rosa,
sempre és més, és molt més encara.

Vicent Andrés Estellés
EL POETA
Mural del País Valencià

Simfonia

(Imatge presa de la xarxa)

"Per haver d'intentar matisos,

he perdut gairebé complets, crec,

els marcs de referència..."

J. V. CLAR

"Les ficcions -i jo en visc!-, fan esclava

la ment, o són els seus camins celestes?"

J. V. FOIX

SIMFONIA

A l'hora baixa    com degota l'assut,
guarida al plenamar;    la soledat.
Quan rema solc endins    burxa l'ignot,
resta dempeus    quan impel·leix l'esforç.
Com el misteri    del difunt que t'escric.

Lluna minvant    del temps que ens duu l'incendi.
Sóc sord i cec    no hi sent ni hi veig, però.
No sóc res més    que l'esguard dels teus ulls.
Per a tornar a nàixer    s'ha de saber:
                                                                         (morir primer),
com les pedres filoses.

ENRIC SANÇ 

A Carcaixent, 2 de setembre de 2013

Poema inclós al poemari: "Les hores concèntriques"

Editorial Germania, 2013.

Poe Mar I a la platja de Xeraco

Onada de versos i muses a vora mar. (Muses en doble sentit perquè l'origen etimològic de la paraula música ve del grec, musa). Divendres, 30 d'agost de 2013 en la platja de Xeraco (la Safor, País Valencià) en el xiringuito Cotó-En-Pèl. T'ho perdràs?

Entre els versos de les companyes i el companys i la guitarra de l'amic Ferran Dalmau, recitaré:

D’una havanera de Sílvia Pérez Cruz.

CANT A LA RIBERA (CARCAIXENT)

Pinte els versos a la Ribera

blaus com l’aigua d’un riu antic.

Bressol de la taronja, dolç

com un estiu, vestit de nit.

Mire el paisatge, cerque mots

que omplen els dies sens neguit.

El taronger m’abraça, i sent

com el ponent s’ho emporta tot.

I si pogués trobar-me al Xúquer

per sentir sons i vents passats,

d’aquelles vesprades d’enyor,

amor i estima, perfumat

de lluna i flor de tarongina.

Alguns vells parlen de tendresa,

ulls cansats que conten històries,

jorns viscuts amb emoció.

Vides que venen d’un lloc de

sol, ara, ombres de bells records.

Així vaig bellugant-me entre

els camins i màgiques flors.

ENRIC SANÇ

(Poema inèdit del pròxim llibre: “Les hores concèntriques”.  Editorial Germania, 2013.)

Encesa fotografia

Alexandre Navarro i Antoni Ferrer.

A la fresca del corral i de la parra de l'Ateneu de Bétera el poeta Antoni Ferrer va presentar, magníficament, el nou poemari d'Alexandre Navarro “Encesa fotografia”, editat per Germania. Com a assistents a l'acte han figurat noms il·lustres de nostres lletres, entre altres, Francesc Mompó, Vicent Partal, Albert Dasí, Manel Alonso, Antoni Martínez (poeta i editor de Germania), etc., i companys de versos de LletrAEdeta (nou grup de poetes del Camp de Túria), Joan Castellano, Jesús Girón i Enric Sanç, on es troba inclós el mateix autor. Recolzant així al lletraferit de Nàquera, Navarro. Encara que com ell mateix va dir a Bétera es trobava com a la seua segona casa (això sí, no cal dir-ho als seus veïns).

Ateneu de Bétera

 

Independentment del que es va dir allà pel seu autor i el Ferrer, escrivim cinc cèntims del que la lectura del poemari ens ha evocat. Aprofitant també les necessàries explicacions de Navarro sobre els seus versos i la eloqüència i intel·lectualitat dels presentadors, gosem a fer aquesta petita i humil ressenya i exposició. Navarro és un poeta que al menys a nostres terres i una mica més enllà no necessita massa descobriment, però.

Alexandre Navarro i Tomàs (Nàquera, el Camp de Túria, 1972) és un amant de conrear les lletres que està dotat per a fer poesies des de fa molts anys. Ja per l'any 1992, amb tan sols vint anys, li fou publicat un recull “La nit dolça arriba” el qual guanyà l'accèsit als 1ers premis DISE. I allà per l'any 1995 a Sagunt en la editorial Ardeas Poesia ja va publicar un primer poemari “Ex-vot” (Presentalla, retauló). A més a més publicà molts més llibres, obtingué nombrosos premis literaris i ha publicat estudis sobre toponímia, història de la sanitat local i la poesia de Vicent Andrés Estellés, així com abundants articles de crítica literària.

LletrAEdeta: J. Girón, J. Castellano, A. Navarro i E. Sanç

Els que hem tingut la sort de conèixer-lo literàriament i personal podem declarar que ens sembla un escriptor molt detallista i curiós. Que li agrada conèixer i escatir tot allò que l'envolta. Un gran estimador de la història, la llengua, la literatura, al cap i a la fi de la terra que l'ha expel·lit. Ben orgullós dels seus avantpassats i del legat que ens han deixat. Tot açò i molt més podem trobar al seu nou i tan esperat poemari. Però que ho podem resumir amb una tendra i senzilla paraula de tan sols quatre lletres: AMOR. Perquè si alguna cosa trobem en aquest llibre és això, l'amor com a fil conductor entre els poemes. Amor per totes les coses que el poeta s'estima i fa seues. Prova de la seua curiositat i estima vers el passat i nostra terra és el seu poema VIII on hi ha una nota a peu de pàgina que ens aclareix el terme Saloquia al castell de Xàtiva amb paviment d'espiga: “Com si no hagueres estat, tu, és ara quan passe / la mà pel paviment dit de la saloquia / i aquesta espiga sempre granada se m'obrirà”.

Navarro ens presenta un treball poètic, de cinquanta-sis poemes, intens “Una manera, un motiu d'escriure, / amb urgència, amb inquietud, / amb tot allò que no saps i que m'empeny”, engendrat a Nàquera entre els 18 de gener i el 5 de febrer de 2013, i consistent, on l'amor es emprat com mitjà d'una obra sentimental i força comunicada, aparentment obrada bruscament sense a aturar-se a pensar-hi. Res més lluny de la realitat, el seu impuls es meditat i utilitza un llenguatge acurat fruit del seu enginy, bagatge literari i cultural, i la seua habilitat amb les lletres adquirida en el temps. Aquesta “Encesa fotografia” ens evoca a nostre passat recent, al present i a un futur pròxim desitjat. “Així com el pacient picapedrer / alfarrasa, hàbil, la duresa / del bloc de pedra...”, aquest bloc de pedra, el paper i la llapissera, com a la seua matèria primera “com una casa / plena de llapisseres: / sempre a punt / per a ser escrit”. Així amb una tècnica exquisida, Navarro, ens dibuixa mapes i retrats, malgrat que el seu llibre s'enquaderne amb les barbes o els plecs sense tallar “El llibre intons / del teu desig”.

Alexandre Navarro

 

Després de quasi deu anys de silenci, podem dir com ell: “T'he esperat. / Els meus llibres, que m'abracen / captius i desarmats”. També podem gosar a afirmar que aquesta obra no és perfecta, car l'única perfecció segons les tradicions religioses és déu, i així l'ésser humà, amb humilitat, tan sols podem acostar-nos a aquesta perfecció “Afirmen els místics / que la perfecció / és obra exclusiva de Déu.” Però com afirma el poeta açò és un error, car no els místics no coneixen el numen o la musa que els inspira “Quin greu error! / Jo els disculpe, però. / No et coneixen.” Fins i tot Navarro ens sedueix amb la paraula i els seus coneixements sobre els símbols i aquesta “desitjada i cercada” perfecció per tothom: “amb un octògon, que és símbol / de perfecció, per als àrabs / i per als poetes, i saber imperfecta / aqueixa perfecció...”, on per al nostre parer fa una crida novament a la humilitat i al treball del poeta que com Dylan Thomas no escriu per ambició o per pa, sinó per al cor secret dels amants.

Navarro, amb uns mots aparentment senzills i humils, treballats amb poques hores, sempre ens transporta a un món mig real mig oníric acompanyat d'amor i d'una encesa imatge, fotografia, que l'evoca aquesta continua i perdurable estima “El teu goig, / inundable.”, per a així “...recórrer-la tota / en un centímetre / de la teu pell.” Un escultor de les paraules que no sens manca de neguit es dedica a “Enquadernar / els pensaments de tu: / posar-li parets / a tanta ànsia.” Però al mateix temps haguera volgut ser pintor: “M'haguera agradat ser pintor / en estil gòtic internacional, / posem per cas, per fer-te / més o menys immortal”. Pintor, escultor o escriptor, em sembla ben assolida entre estrofes aquesta “desitjada” immortalitat, malgrat que “No sóc pintor, però. / La teua immortalitat, doncs, / morirà amb mi.”

Amb la lectura d'aquest poemari també es pot gaudir de referents grecollatins ja que un poble expressa en la seua literatura, de manera perdurable, la intel·ligència i les ànimes pròpies. Així un escriptor com Alexandre Navarro tracta de donar a la seua obra literària una forma personal del mode possible més bell. Així ens mostra en cada vers afaiçonat el llarg passat de nostre poble. “Havia de ser el moscatell, / el dolç raïm d'Alexandria, / que li parlava de tu al Temps / en àrab i en grec, portat / per llatins...”. “Com els fabulosos aljubs de Constantinoble”.

Moltes més referències i algun vers on s'anomena al poeta portuguès Pessoa, deixàrem d'escoliar per a què l'estrenu lector gaudesca de les seues pròpies troballes. La poesia serveix a l'home per a retornar als seus centres profunds, com escrigué Vinyoli “tot viu i mor en el poema”, per això podem tancar aquesta petita ressenya engrescant la lectura d'aquest nou poemari de l'amic Alexandre, i com va concloure l'acte de presentació, el mateix lletraferit naquerà, amb un dels seus versos: “FINS ACÍ ARRIBÀ LA RIUADA”.

ENRIC SANÇ 

3 d'agost de 2013

Ressenya publicada a La Veu del País Valencià.

XLVIII

Carl Spitzweg: "The portrait painter"

XLVIII

M'haguera agradat ser pintor

en estil gòtic internacional,

posem per cas, per fer-te

més o menys immortal

sota els plecs d'una marededéu:

embolcallada en túniques

i draps de preu, aureolada

amb or vell i escàs. Ràpid,

resseguint el rostre, subtil

i tan precís. Ja saps com són

els comitents d'un retaule.

Apamar inclinats els taulells,

les geomètriques rajoles

en un mostrari per als segles.

I la mirada: just, just tan sols

una mica per damunt

del muscle de l'espectador.

No sóc pintor, però.

La teua immortalitat, doncs,

morirà amb mi.

ALEXANDRE NAVARRO. Encesa fotografia. Editorial Germania, 2013

Taller d'Escriptura Creativa (TEC II)

Carl Spitzweg. Rata de biblioteca

Tinc el plaer de comunicar-vos que el proper dimarts, 15 d'octubre de 2013 de 18:30 a 20:00 (nostre dia i horari habitual) serà la 1a sessió de la nostra II temporada del TALLER -quinzenal- d'ESCRIPTURA CREATIVA en la Biblioteca Municipal de la Pobla de Vallbona.

Per una part, evidentment, us espere a tothom i per altra espere que li féu ressò a l'esdeveniment per a què puga vindre tota la gent que puga i vulga. Recordeu que és gratuït i que es fa quinzenalment cada dimarts.

Dir-vos també que estic treballant vostres textos i que espere estiguen enllestits abans de començar novament les classes, on seguirem treballant nostra passió per la literatura: la poesia, els contes, els microrelats, la novel·la, etc. Així com totes nostres noves lectures i inquietuds.

ENRIC SANÇ

31 de juliol de 2013

El haikú i el tanka



Els tres versos del haikú, la famosa estrofa japonesa de disset síl·labes, sí però, què vol dir disset síl·labes en japonès?, pesa igual que aquí una síl·laba d'allà?, no serà que en japonès totes les síl·labes són tòniques? O simplement que és que ells no tenen síl·labes mig mudes? El haikú se sol presentar com la suma ideal de 5+7+5=17 ... Això que se'n diu vers, japonès o no, és una jugada del buf del parlar, i aquestes mides de cinc i de set síl·labes són unitats gairebé naturals de la respiració, de les més corrents i freqüents de la parla que es parla, al Japó ho saben tots els nens. Un vers de menys de vuit síl·labes ja és curt, o sigui que s'ha de dir que l'haikú va així, un vers molt curt, un vers curt i un vers molt curt...

ENRIC CASASSES

¿No vol receptes

la música del somni?

Quatre, sis, quatre.

Deseiximent.

-Fes la paraula teua,

sí és que a a tant goses.

ENRIC SÒRIA

Seguint l'estel dels meus homònims construesc els haikús i les tanques amb la mida del vers: quatre, sis, quatre, (sis, sis) independentment de si la darrera síl·laba tònica recau en plana o aguda. És a dir ja bé siga mascle o femella el darrer mot. Llavors sent versos masculins de quatre o sis síl·labes, no sempre es respecten les disset síl·labes del haikú ni les trenta-una síl·labes del tanka. Tampoc necessàriament ha de ser sempre un vers blanc (aquell que no té rima regular i la seua mètrica es limita al ritme, al nombre de síl·labes o un patró estròfic concret). I no seguesc la teoria fil per randa perquè, -tal i com Casasses ens explica, una síl·laba japonesa no ha de ser equivalent a una catalana, i com segons aplica Sòria-, no ho crec necessari per a ajustar el haikú i el tanka a nostra mètrica.  Així que una cosa és el que diu la teoria i altra és el que fem o apliquem d'ella. El que jo faig no és el més heterodoxe, perquè si comptem un vers de quatre síl·labes acabat en paraula aguda -com ja he esmentat adés- no s'acomplirà la suma ideal del haikú de 17 síl·labes (ni de 31 del tanka). Ara bé no sóc l'únic que ho ha utilitzat comme ça. Joan Salvat-Papasseit o Enric Sòria, sense anar-se'n més lluny, ho han fet d'aquesta manera. Bo al cap i a la fi no són més que llicències poètiques: desviacions admeses (o no) de les normes del llenguatge i de la mètrica en un poema. O el que equival en música a la infracció tolerada de les regles, en la pràctica de l’harmonia.

ENRIC SANÇ

Camí de sol.
Per les rutes amigues,
unes formigues.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Ignores d’on
sorgeix aquesta música
que t’arravata.

Tampoc les canyes saben
i dansen en el vent.

ENRIC SÒRIA

TEORIA

El haikú i el tanka són composicions anisosil·làbiques breus, conformades per versos femenins i, majoritàriament, blancs. D'origen japonès -però força conreats en la poesia occidental-. Composicions que cerquen la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l'instant, a través de la suggestió, tenen, en conseqüència, un fort contingut líric.

El haikú, doncs, és una composició limitada a tres versos curts -un d'ells, el segon, més llarg que els altres dos-, amb un total de disset síl·labes. La versió més habitual en la nostra poètica és 4(+1) 6(+1) 4(+1). Com a mostra, aquest haikú de SALVADOR ESPRIU, d'una assonància:

Quin preu? La vida. 4(+1)'

Si volies pagar-lo, 6(+1)'

la salvaries. 4(+1)'

DOLORS MIQUEL ens mostra diverses possibilitats com per exemple:

Fàbriques mudes, 4(+1) A'

magatzems, tanques rudes, 6(+1) A'

filferros, homes. 4(+1) -

El tanka, que també manté una unitat temàtica de caire líric, presenta 31 síl·labes distribuïdes en cinc versos. En el seu recompte cal tenir presents, com en l'haikú, les síl·labes àtones finals. La seva estructura més habitual en mètrica catalana és: 4(+1) 6(+1) 4(+1) 6(+1) 6(+1), mantenint, doncs, la característica de ser habitualment versos femenins, acabats en paraula plana, i de combinar versos curs en altres una mica més llargs. Exemple:

La nit somia 4(+1) -'

riu avall de la lluna; 6(+1) -'

els morts, dins l'ombra, 4(+1) -'

comprenen les paraules 6(+1) -'

obscures dels poetes. 6(+1) -'

CARLES RIBA

Fonts:

-JOSEP BARGALLÓ. “Manual de mètrica i versificació catalanes. Edició ampliada”. Biblioteca Universal Empúries. 1991, 2007.

-ENRIC SÒRIA. “Arqueologia”. Ed. Bromera. Premi Alfons el Magnànim València de Poesia, 2012.

Imatge: Plafó de l'Escola Oficial d'Idiomes de València. Concurs d'haikús, juny 2013.

Recitant poemes

A Almussafes, divendres 14 de juny de 2013

"Al bell mig del desert (entre la sorra del poemes) vaig trobar una nina libèl·lula

enmig de dos cracs..., l'Àlvar i el Miquel."

- Recitant un parell de poemes del llibre del Miquel Català acompanyat el primer per Àlvar Carpi a la guitarra, tots dos companys de versos i somnis.

Vídeo-recital al youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=d52FZJ8dtBA