![]() |
Entre l'amistat i el florir poètic, 16 de juny de 2013. Entrevistat per José Fornieles i "Encesa fotografia" de l'escriptor de Nàquera, Alexandre Navarro. |
Blog de l'escriptor ENRIC SANÇ (pseudònim literari d'Enric Sanz Hernández). Poeta i professor de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l'École de Commerce du Solvay i l'Université Libre de Bruxelles. Diplomat especialitzat en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves per l'ADEIT, Fundació Universitat-Empresa de la Universitat de València. (Més info a la biografia).
dimarts, 16 de juny del 2020
Mai no és tard
dimarts, 12 de maig del 2020
Vicent Penya i Alexandre Navarro, poetes, a "Les hores concèntriques" (Editorial Germania. Alzira, 2013)
![]() |
Vicent Penya |
"Enric Sanç ha sabut combinar un estil avantguardista amb la poesia més popular. Explora el llenguatge poètic amb una abundància de jocs de paraules, riquesa lèxica, un ritme i una musicalitat personals i la recerca d'una estètica sobre la capacitat que presenta el to líric. Les temàtiques són suggeridores i fa una anàlisi brillant sobre els grans temes de la cultura universal i d'abstracció humana."
VICENT PENYA
![]() |
Alexandre Navarro |
"Enric Sanç, amb un elegant moviment d'aquell que és més pescador d'homes, pescador de vides, sap pouar de la millor tradició poètica -oriental i occidental, com si d'un divan goethià es tractara- per a presentar-nos aquesta obra, una obra de maduresa vital. Important quan afirma cante el present i em fa feredat el guanyat. Quin millor present, doncs, que aquest llibre? Sí, un escriptor aquàtic per la fluïdesa de la seua poesia, per la fertilitat que amara la seua lectura i per la visió, sempre més enllà, que la seua obra ofereix."
ALEXANDRE NAVARRO
diumenge, 10 de maig del 2020
Ponç Pons i Enric Sanç
![]() |
Amb Ponç Pons a la Biblioteca d'Alaior (Menorca), any 2014. |
"Estimat Enric:
Moltíssimes gràcies per la teva generosa ressenya que m'han enviat des de
la Biblioteca. Em va alegrar molt conèixer-te personalment i després que em vas
regalar els teus llibres: "El plany de les lletres ferides" i
"Les hores concèntriques", me'ls vaig endur a la cabana de Sa Figuera
Verda que és on, enmig del camp i envoltat d'animals, solc llegir i escriure
amb més interès i atenció. Allà me'n duc els llibres més estimats i els teus
encara hi són. Em van agradar molt.
El primer em va sorprendre pel desplegament formal que hi fas, per la
riquesa mètrica de ritmes que hi demostres. Hi ha versos contundents,
lapidaris, i que podrien servir de citació. Del segon, (els tenc allà, a la
cabana, i ara sóc a ca nostra, parlo de memòria) em van encantar els haikús.
En general i en conjunt, la teva poesia m'ha semblat molt neta, clara,
sense falsos aditaments ni conservants artificials, molt autèntica i formalment
molt treballada, amb alguns tocs d'ironia, però sempre de profunda, intensa
passió literària. Hi combines perfectament els ressons més populars amb les
mostres de la més elevada poesia. Fins i tot, en molts de casos, fas que les
paraules tenguin gust, color, i en molts poemes, sota una aparent senzillesa,
es nota un rerefons de païdes i assumides bones lectures.
Sobretot, hi vaig notar un gran amor a la llengua i a la terra que es
demostra especialment en els poemes més compromesos. Em va sorprendre i agradar
llegir-te perquè vaig veure que el llegat dels grans Ausiàs March i Vicent
Andrés Estellés té continuïtat i amb la teva veu clara i potent el futur de la
nostra nova poesia està assegurat.
Et felicito ben sincerament i t'animo a continuar perquè a escriure se
n'aprèn llegint, però sobretot corregint, i la millor forma de teoria és la
pràctica. En aquesta feina nostra de poeta no s'arriba mai i s'hi comença
sempre. Tu has començat amb molta força i empenta, amb bells poemes d'una plena
maduresa, i s'hi continues així crec que seràs (de fet, ja ho ets) un Poeta amb
majúscula. Gràcies per la teva ressenya. I ENHORABONA pels teus llibres!
Una abraçada menorquina."
PONÇ PONS
Alaior (Menorca), 5 d’agost de 2014
Antoni Ferrer i Enric Sanç
3 de maig de 2014
“El poeta Antoni Ferrer ha vingut a l'estand 28 d'Onada Edicions
a la Fira del Llibre de València després d'estar signant exemplars de la seua
Poesia Reunida (1979-2006), però al loro que amb uns versets més de no
ho tindreu tot d'ell. Perquè els amants de la poesia tindrem la sort de rebre
un nou regal en forma de llibre de poemes que serà presentat properament per
l'Editorial Denes al poble de l'Eliana. No podem deixar d'anar-hi. Més d'una
font privilegiada m'ha dit (açò entre nosaltres) que és un llibre excepcional i
que Ferrer progressa, si cap, en el camí de la seua admirable veu poètica. Tot
un luxe poder conversar-hi i ser uns minuts amb ell.” ENRIC SANÇ
2 de maig de 2020
ANTONI FERRER: "Bona vesprada, Enric. Et demane sinceres disculpes per
no haver-te agraït degudament abans el Vides de vidre.
Poemes 2013-2018., que m'enviares per Nadal. M'he llegit amb atenció
el teu llibre, i m'han agradat molt la segona part, El cant del cant, i l'aire
introspectiu de la tercera part: "mai no són les ferides inútils". I
al final, la nostàlgia del Càntic i del Paradís impossible. Moltes gràcies,
Enric. Aprofita 'il confinamento' per continuar escrivint. Cuideu-vos."
"¿Qui resseguir al tacte, sols al tacte,
tant ser ja haver sigut, ara silenci?
Potser només el vent,
potser només l'amor
volent més alt ressò quan de nou bufe."
ANTONI FERRER, 2005-2006.
Fira del Llibre i Premis Literaris Teodor Llorente
![]() |
28 d'abril de 2017. Jurat Premis Literaris de la Pobla. |
28 d'abril de 2015:
"Aquest matí he anat directe al carrer d'Alboraia per a poder aparcar
darrere dels Jardins de Vivers. Enlloc he trobat un buit i, fet i fet, he
començat a perdre'm al volant pels carrerons de la ciutat. En un moment donat
he alçat el cap i he vist que anava pel carrer de Benicarló, llavors he pensat
que no aniria tan mal encaminat. Encara i tot, no m'ha quedat altra que buscar
un lloc on deixar el cotxe per la mesquita. Per acabar he pogut aparcar al
carrer Rubén Darío, just en front d'una lutieria. Botiga on es venen
instruments musicals fets amb art per un lutier, un artesà que fabrica, ven i
repara instruments de corda, com el violí. Avui no m'he trobat fatigat. Els
xiquets que s'han arrimat per l'estand han marejat més que res, i han comprat
ben poc. El que ha estat espectacular ha sigut veure la cua de gent perquè
Albert Espinosa els signés el seu darrer llibre. Des de les sis i mitja fins a
les nou de la nit, tancant i tot la Fira, i la cua no minvava. Crec que ha
venut més llibres en eixe temps que tots els vuitanta-un estands de la Fira
durant tots els dies junts i de tots els autors plegats. I si cregueu que
exagere, ja en veureu les fotografies, sinó és que ja ho haveu fet o éreu ací.
Bo, a mi personalment els seus llibres no m'atrauen. El temps és limitat i hi
ha molta bona literatura per a llegir. No obstant, el seu mèrit té l'Albert,
com el Paulo Coelho. Una altra anècdota ha estat un adolescent que acompanyat
pels seus companys s'ha posat davant de la meua cara a parlar malament de
nostres llibres, en concret, del de Joan Fuster, La catalafonia, La Tribu
Valenciana, i algun més. Que si li el regalaven se'l posava pel cul, que ells
no eren catalans, que ell volia l'ortografia del Pare Fullana. Evidentment que
jo no he dit res, no s'ha adreçat a mi directament. Ara quan un ha tractat de
seure el seu cul sobre els llibres l'he dit amb urbanitat que això no ho podia
fer. I als pocs minuts han pegat a fugir. Visites agradables com la de Borja
Penalba, Àngels Gregori, Rafel Sena, Guillem Pascó, Antoni Gómez, Àngel
Carreras i Reyes Gómez, han fet insignificant l'episodi surrealista blavenc. La
ignorància sempre és molt atrevida. En poques hores agafe el tren cap a
Vilafranca del Penedès, si tot surt bé en breu puc ser-hi treballant allà o a
Barcelona. El món és un joc absurd, desconcertant i enigmàtic. El destí en
veritat és imprevisible. Així serà Àngel qui em substitueix, però el divendres
ja sóc de nou, fins al diumenge si déu vol. Si imaginem déu com un ésser
infinitament intel·ligent, savi i bo. I si, a més a més, com tothom sap parla
català. L'home és la mesura de totes les coses. Encara aquesta tarda hem
reflexionat sobre els poetes i la poesia, els premis i les publicacions, que
tothom ara és poeta i crític, que si la bondat o no de les xarxes socials.
També dels qui s'ho creuen més del compte (siguen bons o dolents). La veritable
conclusió la té cadascú en l'interior d'un mateix. Tan sols el coneixement i la
bondat que ve de l'interior pot portar-nos a la veritable comprensió. Per això
em fan gràcia alguns. Que anem a fer-li, jo tampoc sóc perfecte. Seguirem
llegint i aprenent, sense esperar cap reconeixement. I tractarem de ser primer
que res persones, si fa no fa, amb les persones educades i normals. Ara a
l'estand tenim també alguns poemaris de Denes que he seleccionat de Josep
Porcar, Manel Garcia Grau, Ramon Ramon, Vicent Andrés Estellés, Antoni Ferrer,
Imma López i Josep Igual. Junt a tota la poesia de la col·lecció d'Onada, no
podeu passar l'oportunitat de llegir bona poesia. En aquesta ocasió, ironia
socràtica a banda. Bona nit i bona sort, amb els detalls insinuants i el
suggeriment velat. Demà vuitè dia de la Fira, però no hi seré. Com actualment hi sóc enlloc."
Enric Sanç
Diumenge, 10 de maig de 2020.
Ressenyes al "Serra d'Or" de Miquel Lluís Muntané, Jordi Valls i Enric Sòria a El País
Recentment el poeta i llibreter de Barcelona Jordi Valls ha fet una petita
menció al meu segon poemari: Les
hores concèntriques en el seu "Balance de la poesía
catalana 2013" en La
Estantería Reseñario de Poesía. (Revista crítica especialitzada en
poesia): «Les hores concèntriques (Germania), de Enric
Sanç, es una propuesta de poesía popular y al mismo tiempo un
terreno para experimentar poéticas.»
(http://resenariopoesia.wordpress.com/2014/06/12/balance-de-la-poesia-catalana-2013/).
L'any passat va ser Miquel Lluís Muntané, sociòleg, escriptor i traductor barceloní, qui anomenà el meu primer poemari: El plany de les lletres ferides en la revista literària "Serra d'Or" en el seu article: "Panorama de poesia 2012". Fet i fet, "Serra d'Or" és una revista literària nascuda l'any 1959 i editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, amb un tiratge d'uns 8.000 exemplars mensuals. La revista més antiga de les terres de parla catalana, la qual ha aglutinat els millors intel·lectuals.
L'any passat va ser Miquel Lluís Muntané, sociòleg, escriptor i traductor barceloní, qui anomenà el meu primer poemari: El plany de les lletres ferides en la revista literària "Serra d'Or" en el seu article: "Panorama de poesia 2012". Fet i fet, "Serra d'Or" és una revista literària nascuda l'any 1959 i editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, amb un tiratge d'uns 8.000 exemplars mensuals. La revista més antiga de les terres de parla catalana, la qual ha aglutinat els millors intel·lectuals.
D'altra banda, Carles Fenollosa aconsellava particularment en el "Recomanem" del Quadern del diari El País, el 5 de març de 2014, la mostra poètica: Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. Editorial Germania, 2013, on participe amb quatre poemes esparsos amb altres companys del territori lingüístic.
«Otro trabajo ambicioso es Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. (Germania), en que la alternativa de nombres y propuestas poéticas renova el panorama de visualización de la poesía catalana.» Podem estar d'enhorabona.
Alfred i els tres peixets del matí (Dia del Llibre 23 d'abril de 2020)
![]() |
COMPRAR: https://www.onadaedicions.com/producte/alfred-i-els-tres-peixets-del-mati/ |
Llibres des de Casa #OnadaEdicions
Ressenya d'Hèctor Serra (poeta) d'"El plany de les lletres ferides" (2012)
![]() |
Entre els poetes Ivan Brull i Jaume Pérez Montaner. |
El plany de les lletres ferides
Enric Sanç
Germania, 2012
“I ara que a la fi hem assolit
arrelar les paraules / les fem somiar per la xarxa amb un clic d’esperança”.
Aquests versos del poeta valencià Enric Sanç no són cosa baldera. La seua
aventura poètica deu molt a les potencialitats d’internet com a mitjà on abocar
i difondre les composicions que, en el decurs vital, naixen com ferides
obertes. Sanç, versador resident a la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria),
acaba de publicar el seu primer poemari en paper, però moltes de les peces que
el conformen ja havien vist la llum en el teixit electrònic. Fa dos anys, Sanç
inaugurava el seu espai personal amb l’objectiu de compartir la seua
activitat creativa. Qui li anava a dir que, uns mesos després, aquesta ingent
tasca donaria fruits. Un correu electrònic a nom de l’editorial Germania el felicitava
i el convidava a transportar aquells poemes del mur virtual al format
tradiconal de paper i llom. Comptat i debatut, la poesia d’Enric Sanç s’ha
revalorat mercès a una retroalimentació entre totes dues plataformes. “Jeure
junt a la jonca d’estany / amb un nou llibre que rellisca entre les mans”.
I la nova criatura va ser
presentada en societat el passat divendres 19 d’octubre a la Casa de la Cultura
de la Pobla de Vallbona. Acompanyat pels poetes Jaume Pérez Montaner i Ivan
Brull, i sota les notes del cantautor Carles Pastor i el violinista Jordi
Silvestre, Sanç va apel•lar a les planyideres (les dones que, antigament, eren
llogades per plorar els difunts aliens) per justificar el títol del seu volum.
Tot amb tot, resseguint algunes de les lúcides peces del llibre, queda clar que
l’autor no es refrega els ulls amb ceba. És un esperit obertament sentit allò
que el condueix a nafrar uns papers curulls d’amor, desig carnal, consciència
nacional i enigmes interiors. “En la simplicitat de la immensitat, / la
magnitud del desert...”, i podria ser un bon resum del mode de crear
estímuls de Sanç. La col•lecció de ferides sols pot ser resultat d’una revisió
crítica de l’experiència, “una lletra nafrada rere l’altra / vers abaltir
les paraules planyides”. Una reflexió profunda a la recerca i l’evocació de
les coses que es van perdent.
El cas que explica la gestació d’El plany de les
lletres ferides troba experiències semblants en molts altres
lletraferits fills de l’era digital que han emprat els blocs com a contenidors
de la seua inspiració. Sols en la mateixa col•lecció “Mil poetes i un país”, on
s’ha encabit el recull poètic de Sanç, trobem noms com els d’Alba Àlvarez,
Carles Alós, Salvador Lauder, Sandra Domínguez, Xelo Llopis, Rosa Roig o Eduard
Aguilar-i-Lorente, els quals podrien assenyalar un itinerari en la mateixa
direcció que Sanç. Sobta que, al bell mig del ventre d’aquesta crisi, enfront
de l’onatge de les retallades i amb un panorama cultural cada dia més orfe,
l’editorial d’Alzira estiga apostant per donar eixida a centenars de
composicions que, d’altra manera, sols els ulls dels seguidors d’aquestes
bitàcoles podrien consumir. De vegades, també suposa una oportunitat perquè els
autors facen el salt a les prestatgeries. I serveix per acabar amb la creença
que només es pot publicar si surts guanyador en un certamen literari. L’aposta
de confiança amb les noves veus poètiques del país empresa per Germania suposa
un bri d’esperança per a unes síl•labes, uns mots, uns versos, que busquen
aixopluc en els ulls dels àvids lectors.
Publicat a L'ACCENT
Publicat fa 1st
November 2012 per Hèctor Serra
El plany de les lletres ferides (Editorial Germania. Alzira, 2012)
![]() |
Signant llibres amb Jaume Pérez Montaner |
"Un apassionat de la
poesia, en el camí de la bona poesia."
JAUME PÉREZ MONTANER
(http://www.escriptors.cat/autors/perezj/pagina.php?id_sec=33)
POETA I ASSAGISTA -Onze anys president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana-.
"Un més que probable projecte de bon poeta i una persona molt humil".
IVAN BRULL
POETA I ASSAGISTA -Onze anys president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana-.
"Un més que probable projecte de bon poeta i una persona molt humil".
IVAN BRULL
(http://www.onadaedicions.com/vmchk/brull-pons-ivan)
POETA -Guardonat amb el 13è premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2010-.
POETA -Guardonat amb el 13è premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2010-.
![]() |
Retall de premsa sobre la presentació del poemari al Levante-EMV. |
"Enric Sanç inicia amb 'El plany de les lletres ferides' la seua
carrera poètica. L'autor de la Pobla de Vallbona expressa en el poemari els
seus estats d'ànim amb un llenguatge molt cuidat".
SERGI PITARCH
(http://www.levante-emv.com/television/2012/02/01/csif-premia-sergi-pitarch-periodista-revelacion-2011/877521.html)
PERIODISTA -Periodista Revelació 2011 de la Comunitat Valenciana-.
PERIODISTA -Periodista Revelació 2011 de la Comunitat Valenciana-.
"...un llibre que tracta de viatjar amb el lector per diversos espais físics i onírics".
FRANCESC MOMPÓ
http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Momp%C3%B3_i_Valls
ESCRIPTOR I PROFESSOR -Premi 2010 de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, entre molts d'altres.-
ESCRIPTOR I PROFESSOR -Premi 2010 de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, entre molts d'altres.-
Vídeo-resum
del divendres 19 d'octubre del 2012 de la presentació del poemari "El
plany de les lletres ferides" a la Pobla de Vallbona (Camp del Túria, País
Valencià), fet per La Pobla
Televisió:
"Haurien de traslladar-nos a la visita de la gran escriptora, ANA MARÍA MATUTE, i hauran de passar molts anys per a poder tindre la sort de veure a
la Casa Cultura
Pobla Vallbona un esdeveniment cultural de la talla i magnitud
com la de la presentació del poemari d'Enric Sanç, magnificament acompanyat
pels poetes Pérez Montaner i Ivan Brull, i els músics Carles Pastor i Jordi
Esteve".
SEBASTIÀ PIÀ
Coordinador d'Esports de
Canal 9-RTVV
PERIODISTA
Prèvia Presentació Llibre en la Pobla Televisió
"Una ferma promesa de les lletres catalanes al País Valencià"
JESÚS GIRÓN
El cau de Calpurni:
El cau de Calpurni:
Poeta i professor de l'IES Benaguasil.
Entrevista de l'autor en l'Editorial Germania Comunicació d'Alzira:
http://editorialgermania.blogspot.com.es/2012/10/enric-sanc-de-les-experiencies-viscudes.html
MANEL ALONSO
MANEL ALONSO
(http://www.escriptors.cat/autors/alonsom/pagina.php?id_sec=92)
POETA I AGITADOR CULTURAL-.
POETA I AGITADOR CULTURAL-.
Pel company de versos, HÈCTOR SERRA, també em podreu trobar en una ressenya del
poemari a la secció de Cultura del periòdic L'ACCENT en el número 237:
"I ara que a la fi hem assolit arrelar les paraules / les fem somiar per la xarxa amb un clic d’esperança".
La ressenya també la podreu trobar al bloc d'Hèctor:
-També en la premsa digital, "Ahora Valencia" i "Ahora la Pobla de Vallbona":
http://www.ahoravalencia.es/enric-sanc-presento-su-libro-de-poemas-el-plany-de-les-lletres-ferides/
-Llibres
valencians, Portal del llibre. Associació d'Editors del País Valencià: http://www.llibresvalencians.com/Presentaciu-El-plany-de-les-lletres-ferides-Enric-Sanu_va_11_480_0.html
El periòdic:
Ja fa uns quants mesos,
Manela Gracià, recomanava des de Sitges el meu bloc de poesia abans de, fins i
tot, ser editat i publicat. I em va regalar aquesta meravellosa pedra gravada,
que amb grata sorpresa encara conserve amb molt de carinyo. Són aquestes
xicotetes coses, malgrat tot, les que et fan seguir endavant:
Pròleg "El plany de les lletres ferides" per Manel Alonso (2013)
En la nostra llengua una
expressió, formada per la fusió de dues paraules, que va tindre un cert èxit i
que ha perdurat en el temps ha estat lletraferit, és a dir ferit per les
lletres, malalt, addicte a la creació literària, encara que en un principi
aquest adjectiu es va emprar també com a sinònim d’instruït, d’individu que ha
llegit molt. El que pocs fan o han fet és donar-li la volta a aquesta expressió
i parlar directament de lletres ferides, que a més es planyen com és el cas del
poeta nascut a la ciutat de València Enric Sanç, amb el seu primer llibre El
plany de les lletres ferides (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial
Germania, Alzira, 2012).
Potser aquesta expressió
fóra més adient en la relació que manté un escultor a l’hora d’esculpir i la
seua matèria primera, la pedra. L’escultor amb les seues eines ferix la pedra
per a extraure’n les formes que l’element té dins, però també les que té ell.
La pedra, amb cada colp del cisell, es queixa, es plany. Enric Sanç, quan es
posa a escriure, assumix la tasca de l’escultor, del feridor de la seua matèria
primera, el llenguatge, i a través de l’element bàsic, la paraula, cerca una
música, una melodia amb el seu ritme, amb el seu missatge, conformada per una
cadena de fonemes, una música que és dins del llenguatge, però sobretot dins
d’ell.
El plany de les lletres
ferides és un llibre conformat per quaranta-tres poemes (més fins i tot,
ja que per exemple «Les nafres del seu dolor» està fragmentat o conformat per
un total de sis poemes) de caràcter unitari, encara que són diversos i variats
els temes tractats: l’amor, el fet d’escriure, la condició humana, la
necessitat de revoltar-se davant la injustícia generada per la crisi que ens
ofega... i fins i tot les formes, ja que hi ha poemes amb una marcada i
clàssica mètrica: «El pas del temps torna al mateix camí: / mar de silenci,
records de color cel. / Cauen les fulles i en gronxe en les paraules / (núvol
de somnis, trencaclosques del cor» i altres en vers lliure com ara aquest amb
cert gust al Raimon més existencialista: «Som pols d’estrelles / d’una nit de
lluna plena / en l’univers infinit. / Creiem haver-ho vist tot, / i no sabem
res», poemes carregats d’imatges i d’altres que fluïxen com un riu d’escriptura
gairebé automàtica com ara el que porta com a títol Dos mil dotze: «Una
freda vesprada, / d’un hivern no qualsevol / un passeig / amb els ulls ben
oberts / creuant l’avinguda del Cid / a pas de / caragol» i que el porta a
creuar quasi tota la ciutat fins acabar al carrer d’Arts Gràfiques.
El llibre està tocat per
un cert impressionisme, naixen molts dels poemes de la impressió que la
realitat o les realitats amb les quals l’autor es va trobant en la seua vida
diària: «Cada racó de València / em recorda a tu / cada carrer estret / una
part del teu cos / cada plaça rodona / un pensament profund / cada sentiment
viscut / una espenta pel futur».
Un dels poemes on Sanç fa
d’alguna manera una sinopsi del llibre és Ideals i temps ferits, quan
entre altres coses afirma allò de: «Lletres ferides de tendresa, esperança, pau
i / amor. / Ulls d’un entre tants, / que assagen d’il·luminar la foscor».
Les paraules ferit,
ferida, ferir, nafra, nafres, nafrades es repetixen com si a través d’elles es
buscaren nexes d’unitat en la fragmentació que sovint imposa un poemari
iniciàtic. Sanç ens suggerix que els versos estan ferits per la violentació que
ell procura intencionadament a rimes i ritmes amb l’objectiu de donar-li forma
i color a les paraules. Unes paraules que d’alguna manera corroboren allò que
els parlava en un principi.
Enric Sanç és un individu
que té la ferma voluntat de ser poeta i treballa dur per ser-ho, conscient que
en l’ésser humà la creativitat s’aprén. La seua lluita, el seu interés està en
aconseguir dominar l’ofici, però també en fer possible una cosa més difícil
encara com ara tindre una veu pròpia. La constància, la perseverança, sempre
acaben oferint resultats.
El poeta se’ns apareix en
aquesta obra com un feridor també en el sentit vinculat a la pilota valenciana,
vull dir el que fa el paper de ferir, de traure la pilota i posar-la en joc.
Els seus poemes ens inviten a participar-hi, alguns amb tast de versos de la
revolta a prendre una posició i potser a replicar-li de carxot o de manró, això
ja ho trien vostés.
MANEL ALONSO
Casal Jaume I, Llíria, 18 de gener de 2013
Ressenya "El plany de les lletres ferides" per Mercè Climent (2013)
Quaranta-tres poemes
conformen El plany de les lletres ferides, un llibre que abraça diferents
temes amb ritmes, formes i tons molt variats, amb una clara estructura de
díptic on la primera de les parts abraça els poemes amorosos, molts d’ells amb
un clar destinatari, la persona amada, a la qual es dirigeix amb una propera 2a
persona; i una segona part, on trobem els poemes més crítics i compromesos. Podem
apreciar ja des dels primers poemes la influència de la mètrica clàssica amb
l’endecasíl·lab ausiasmarquià, també sonets, quartets, quintets, versos amb
rimes capricioses i versos amb rima lliure, la majoria. El mateix autor ja ho
diu a una entrevista que li feren: s’ha d’aprendre a versar mètricament si
volem fer un vers lliure amb un mínim de qualitat i dignitat.
Els temes que hi
predominen són l’amor en totes les seves vessants, de fet el mateix poeta
arriba a escriure la paraula amor precedida pel prefix entre parèntesi (des);
el fet d’escriure; la mort; els records; l’esperança; la crítica social; la
crida a la lluita; la recerca de la llibertat... Tots ells amb el nexe comú la
ferida, la nafra, l’escletxa, el descosit, la cicatriu. Però malgrat tantes i
tantes ferides, el poemes ploren però no sagnen, perquè a dintre dels versos
batega una esperança, un optimisme vital, unes ganes immenses de llegir,
escriure, aprendre, estimar... viure. En diversos moments el poeta ens parlarà
de caminar, córrer, com a sinònims d’avançar, créixer, viure. Així per exemple
llegim caminar i escriure, / escriure i caminar o tant hem
escrit, / i ens queda tant per llegir, / entendre i caminar del
poema Dos mil dotze; o córrer i llegir, / tan necessari / com
l’aire per respirar del poema Vides ferides.
Són aquests uns poemes que
naixen de la realitat que abraça el poeta: des d’allò que sent, el seu paisatge
interior; fins allò que observa, el paisatge exterior; i encara més, allò que
se li escapa a la mirada, per inimaginable, insuportable o injust, que més que
envoltar-lo, l’estreny amb força. Una barreja entre el silenci del jo poètic i
el crit social i necessari. Poemes escrits amb tota la paleta de tons, des de
la tendresa més exquisida que observem en poemes com A un clic d’escletxa o Ésser
d’aigua, fins al to més corrosiu i crític que veiem al poema Voltors
abatussats de la usura verdugada. Són evidents les referències a Estellés
i Ausiàs March, per exemple, en el poema Ideals i temps ferits, un poema
que conté, potser, el leitmotiv de tot el llibre: lletres
ferides de tendresa, esperança, pau i amor, dirà el poeta; perquè malgrat les
ferides del dia a dia, les reals (crisi de valors, retallades socials, temps
obscurs...), al poeta li resten els versos plorats, suats, soferts, sagnats,
però també la tendresa, l’esperança, la pau i l’amor, o almenys el desig de
tenir-los, així com les ganes d’aprendre, avançar, lluitar.
Enric Sanç té la capacitat
de dominar les rimes i els ritmes, per la qual cosa es pot permetre la
llicència de transgredir-los, i per tant ferir-los. Però no solament això, sap
jugar amb les paraules, els ha ensenyat a ballar, a fer tombarelles, a parlar i
a cridar, a emmudir si cal. I les lletres, en aquest sentit, no es planyen, que
riuen, i de quina manera! una riallada ben sonora. Trobem en el llibre de Sanç
un llenguatge acuradíssim abillat amb elegància d’aparents paradoxes (una cosa
/ tenim clara els dos: / que som tres); d’oxímorons, en moltes ocasions en
forma de quiasme (morir com un nadó! / nàixer com un difunt; o estimar, com un
enemic! / Odiar, com una mare!); de jocs de contraris (no haver-te
conegut / mai, / per no haver d’estimar-te / ...sempre); de mots inventats, com
ara el substantiu espaitems; d’encabalgaments (el poema Tancant el cercle en
va ple)... I tot per trenar la realitat i el record amb els somnis, les
quimeres i els impossibles., a la recerca des de qualsevol espaitemps dels
tresors més preats: la cultura i la llibertat. Amb llum sobre la
foscor i esperança pel futur, malgrat els planys i les ferides.
MERCÈ CLIMENT i PAIÀ
Centre Ovidi Montllor
d'Alcoi, divendres, 12 d'abril de 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)