Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dimarts, 31 de maig de 2016

Úter

L’úter és l’òrgan de l’aparell reproductor femení dels mamífers encarregat de mantenir l’embrió en condicions adequades durant el seu desenvolupament. Citem la definició del DIEC perquè no per aquest títol del poemari hem de pensar que s’hi tracta d’un llibre de poesies sobre la maternitat. Car és molt més que això. Són uns versos de la vida, la mort, la destrucció per la pèrdua de l’ésser estimat. Uns poemes per a la temptativa de superar la llangor, eixe tedi del dol; amb tota la bellesa del vers i l’art de la paraula; amb tota la seua plenitud. Una poesia que ens recorda en part, Pierre de Ronsard, poeta francés de la natura del segle XVI i la seua posterior influència en la naturalesa i la malenconia d’alguns poetes francesos de la segona meitat del segle XVIII com: Colardeau, Bonnard, Malfilâtre, Légouvé o Thomas. O més tard Baudelaire, Rimbaud o Mallarmé. A fi de comptes, l’autor, Josep Maria Balbastre, ens guia així per una visita al passat sense tornada, catàrtica, simbolista, utòpica, naturista. Com l’úter, mantenint l’embrió en les condicions adequades de la vida. Com un heroi ben humà que vol visitar l’Hades; com Eneas, Orfeu o Hèracles. Malgrat que aquesta vegada, amb la impossibilitat de tornar a l’origen, en la foscor del temps les ànimes ja hi són arribades amb la barca de Caront a l’altra vorera del riu Aqueront. Perquè «la història sap on desar la mort / l’úter de Déu / sempre és ara». Tal vegada caldria enterrar, encara, nostres morts amb una moneda sota la llengua o tapant-los els ulls. Caront ha de cobrar el pagament pel viatge. La Parca, la deessa que fila i debana, ha tallat el fil de la vida dels humans, sense retorn.


   Un poemari estructurat en quatre parts: Quadern de camp, El lament de la terra, Les fulles mortes i Úter. Seixanta-dos poemes breus i de tendència al vers curt, alguns, però, descriptius i altres més directes, colpidors. Els de la primera part són poemes més narratius que descriuen la natura, els sentiments i el silenci del poeta. Fet i fet, els darrers poemes són mes sintètics i reflecteixen més la cuirassa de l’autor contra les pèrdues més properes.  Balbastre, com dèiem, en la part temàtica no se centra en la maternitat o en la seua figura, sinó més bé com a símbol o metàfora de la renovació constant de la vida i la natura. Un poemari que ha pogut estar escrit durant diversos estats anímics del seu autor. Que cerca renovar la vida de les persones que li envolten, els morts que se’n van, evidentment, per no tornar. Amb un llenguatge acurat i farcit d’imatges emotives i suggeridores. Acompanyen els seus fulls escriptors com: Joan Navarro, Txema Martínez, Giussepe Ungaretti, Joan Margarit, Mercè Rodoreda, José Saramago, Jacques Prévert, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Ramon Llull i una citació bíblica de Rom 8, 22: «Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega / i sofreix dolors de part». 


   Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València. Ha treballat com a mestre i tècnic de promoció lingüística, i actualment es dedica a la docència en un institut de Secundària. Ha obtingut nombrosos premis literaris i reconeixements, entre d’altres, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians l’any 2009. Ha publicat diversos llibres de poesia, narrativa breu i ha participat en diferents publicacions col·lectives. Una petita mostra de la seua obra ha estat traduïda al castellà i al portugués. Forma part del col·lectiu Saforíssims i manté el blog de poesia lletrA nuA: josepmariabalbastre.wordpress.com, on també podem trobar-hi part de la seua producció poètica. Amb «Úter» ha guanyat el 19è premi Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. Ha estat publicat per Onada Edicions en la seua col·lecció, Poesia, 35.
ENRIC SANÇ

A Carcaixent, 30 de maig de 2016

Article publicat a La veu del País Valencià

dimecres, 25 de maig de 2016

Inventari de fragilitats

La imatge que em ve al cap de Jesús Giron és la del primer cop que el vaig conèixer: la de Der Bücherwum (El ratolí de biblioteca), un quadre realitzat pel pintor i poeta alemany Carl Spitzweg l’any 1850. De fet, ens vam conèixer a la Biblioteca de la Pobla de Vallbona, ja que érem, si fa no fa, els únics ratolins que consultàvem la rica prestatgeria de poesia que teníem al nostre abast, i encara tenim avui en dia. De caràcter introspectiu i conservador, semblàvem poc interessats en els assumptes de la resta del món que ens podia envoltar. Res més lluny de la realitat, però. Giron, un escriptor culte, amb experiència i bon ofici literari com ben bé assenyala el també poeta i prologuista del llibre, Alexandre Navarro.

Der Bücherwum. Carl Spitzweg (1850)
   Amb nombroses referències literàries: Ada Salas, Àngel Montesinos, Claudio Rodríguez, Jaume Pomar, Guillaume Apollinaire, Olga Xirinacs, Rosa Leveroni, Chistelle Enguix, Gemma Gorga, Sa’adî Shïrâzî, Montserrat Abelló, Joan Navarro, Pere Bessó, Josep Piera, Josep Lluís Bonet, Antoni Ferrer,  Alexandre Navarro, Manuel Forcano, Andreu Vidal, Oman Khayyam, Gottfried Leibniz; ret així homenatge als seus autors de capçalera, que acompanyen cada entrada a un nou capítol i, de retruc, a nostra prestatgeria compartida. Inventari de fragilitats, però, estructurat notablement amb quatre parts, dedicades al desengany, la ruptura, l’enyorament i el triomf de l’amor: I Vent de vidre, II Aigua negra, III El tacte del mur i IV El temps enfora del temps, ja és suficientment suggerent i implícit per ell sols. Com una enumeració de potents versos que conformen el conjunt dels poemes, amb una sensibilitat que no es trenca fàcilment, que no sucumbeix d'una manera avinent en la literatura fàcil o els simples tòpics de l’amor. Fràgil com una rosella, però ferm com tota la tradició literària que l’acompanya, i que ell ens demostra conèixer fil per randa durant el passeig que ens ofereix en aquest brillant camí de poesies d’amor.


   Comptat i debatut, als poemes trobem així la fràgil línia que separa de l’amor al desamor. Com a L’art d’estimar hi trobem que requereix coneixement i esforç, en paraules de l’escriptor, Erich Fromm: perquè l’experiència de l’isolament provoca angoixa. La necessitat més pregona de l’home és, llavors, la necessitat de vèncer el seu aïllament, d’abandonar la presó de la seua solitud. L’home –de totes les èpoques i de totes les cultures-  s’enfronta al problema per aconseguir la unió, transcendir la pròpia vida i assolir un equilibri. Jesús Giron assoleix d’aquesta manera al llibre aquesta “unió” en l’activitat creadora de l’artista. Representa el seu món interior, que ha modelat i cisellat amb l’abecedari i el full en blanc amb un treball actiu i creador que esdevé una sola cosa: obra i autor.

Jesús Giron Araque
   Inventari de fragilitats del poeta edetà Jesús Giron ha estat l’obra guanyadora del 18è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt, 2015. El jurat estava format per Antoni Ferrer, Begonya Mezquita i Manuel Bellver. N’actuà com a president Josep Manuel Tarazona, regidor de Promoció del Valencià a Sagunt, i com a secretari Òscar Pérez Silvestre. Publicat per Onada Edicions, Poesia, 34. Primera edició febrer de 2016. Amb pròleg d’Alexandre Navarro i il·lustracions d’Alícia Renales. Jesús Giron Araque (Calles, comarca dels Serrans, València, 1956). Actualment treballa com a professor de valencià en un institut de secundària. Ha estat guanyador de nombrosos premis literaris i ha estat inclòs en diverses publicacions col·lectives. Manté el blog de difusió de la poesia, El cau de Calpurni.

ENRIC SANÇ
A Carcaixent, 25 de maig de 2016

Article publicat a La Veu del País Valencià

dimarts, 22 de març de 2016

Cinètica

Hèctor Serra passeja amarat entre llums i essències cinètiques. Digueu-me agosarat si voleu, però rere Terrabastall suburbial i Trèmolo, Cinètica dibuixa la maduresa d’una trajectòria ferma, malgrat la joventut del poeta d’Aldaia a la comarca valenciana de l’Horta Sud. Com una esponja els mots mullen el full en blanc penetrant-lo, absorbint la major quantitat possible d’allò per què una cosa és el que és; permanent i invariable. Hi constitueix, així, el fons de l’ésser d’un llibre de versos vivant, cinètic i ric en matisos, ritmes, música, cinema, poesia d’alta volada i color. Totes elles, passions del seu autor. Fet i fet, entre un gran nombre d’obres presentades Cinètica va obtindre per unanimitat i totalment merescut el XXXV Premi de Poesia «25 d’abril» de la Vila de Benissa 2015. El jurat estava format per Helena Alvarado i Esteve, Ramon Xavier Rosselló Ivars i Juan B. Rosselló Tent.

   Quaranta-dos poemes en tres capítols clarament diferenciats: Roda, Hora i Al·legats (contra)culturals. Sent les dues primeres parts les més extenses del poemari. En Roda, doncs, hi podem trobar les seues influències nord-americanes: Jack Kerouack, Wallace Stevens, entre d’altres més nostrades com Manuel de Pedrolo o les de cantautors com Bob Dylan. La ruta, el camí, la geografia, el temps, la llum, el record, l’autopista, el neumàtic, l’albada, les carreteres secundàries, mites, conjurs i solatges... «I fugim, tanmateix, / en una escapada cap endavant». En Hora, hi trobem Joan Vinyoli, W.H. Auden, Manel Garcia Grau i Joan Brossa, acompanyant Serra en un temps que li fuig: «Tant de bo fóra tot tan fàcil, / girar el mecanisme del rellotge, / posar les manetes a l’hora acordada / i prémer».  En Al·legats (contra)culturals, hi arriba el Drama, l’Angelus i el Quinetoscopi amb Manuel Baixaulí, Chopin i Mozart: «Una a una, / salten / es precipiten / es projecten / es despleguen / s’impulsen».  Finalment, clou el llibre el poema «Vine, / que tu i jo som els predestinats...» que funciona com a epíleg o conclusió de la ruta d’aquest arrodonit poemari. Un camí per llegir, aprendre i gaudir, molt més que recomanable.


   Comptat i debatut, la poesia de Serra és molt treballada, rica i variada. Amb la mesura adequada el poeta expressa la bellesa del pensament. Mentre els lectors anem llegint cada poema, ens podem adonar del mot just, de la perfecció de la construcció entre el significat i el ritme de cada vers. En poques paraules, una balança perfectament equilibrada, per al gaudi de la nostra lectura, on no  hi cap variar ni un petit gram de cada pes que conforma el mot. Perquè hi té totes les qualitats requerides, no li manca ni li sobra res. Al meu parer, hi trobo una obra verament cinètica. Executada perfectament en el fons i en la forma. Les seues metàfores són inesperades, fins i tot, es transformen en imatges plàstiques que entren pels ulls i ens deixen un tast exquisit al paladar de la retina i del nostre cervell. El món de Serra és fet de contrastos que entrellacen la ciutat oberta, l’amor a la llengua i al país amb les autopistes de la universalitat, de la cultura, de la justícia. La poesia, que té vocació de paraula bella, hi és ací amb Serra amb el seu màxim apogeu. Un esclat magnífic, que brilla, resplendeix. Com una gran esplendor poètica que ha arribat per a quedar-se. Perquè la seua flama camina entre mots, i la llum el persegueix.


   Hèctor Serra Cubilles (Aldaia, l’Horta Sud). Terrabastall suburbial (PUV, premi Bancaixa, 2010), Trèmolo (Germania, 2013), Ha estat inclós en diferents antologies i mostres poètiques, com a Màtria, noves veus poètiques dels Països Catalans. Tremole (Mésdemil, 2015) és el disc musicat per Yeray Calvo del grup Novembre Elèctric del seu llibre de poemes Trèmolo.

Vilafranca del Penedès – Carcaixent de la Ribera
ENRIC SANÇ. Març, 2016.

Article publicat a La Veu del País Valencià

dilluns, 8 de febrer de 2016

Amors de tardor

Com molts de poetes es veuen abocats a involucrar-s’hi en comprometre’s, en tant que éssers humans, amb la misèria del primer o el tercer món, amb la llibertat nacional, el testimoni i la denúncia de la desigualtat, de la injustícia, etc. Tal i com, Josep Maria Sala-Valldaura en Entre el simi i Plató, (Els Llibres de Pròsper, Editorial Moll, Palma, Mallorca, 2007), descriu l’èmfasi de l’engatjament sartrià i marxista havia establert lligams entre el poeta i la seua societat. Potser, al polític s’hi veu que li deixa a la boca un principi de gust dolç, com vi abocat, la «bellesa i el sublim» dostoievskià. Si més no en dues de les darreres publicacions en Onada Edicions: L’aire absent de José Manuel Prieto, i del llibre que passem a comentar avui Amors de tardor de Joan Francesc Peris. Llevat la distància generacional, ambdós polítics, saforencs de naixement i/o vocació, i ara mateix, escriptors de poesia.

   Amb pròleg de Toni Roderic, president de la Federació estatal d’Els Verds i escriptor, amic  i company de Peris, Amors de tardor ens delita amb «tota la sensibilitat d’una ànima enamorada», els sentiments, els paisatges, els amors, el País, davant el pas de la vida del seu protagonista: l’autor. Amb un, el seu, somriure d’esperança. Malgrat la pluja. Un llibre de poemes redó amb cinquanta poemes breus de vers menor com tirallongues sens ritme. Aquestes tirades de versos esdevenen sovint composicions autònomes, tot i que, en alguns casos funcionen com a estrofes. En ocasions hi trobem versos de menys de quatre síl·labes, els quals han estat tradicionalment poc usats, però. La poesia contemporània ha introduït el conreu d’aquests versos molt breus, tot sovint per reproduir el to i el ritme de certes cançons populars. I a pesar de tot, la poesia més recent els ha utilitzat amb naturalitat i cada vegada més habitualment com escriu Josep Bargalló al seu Manual de mètrica.


   La poesia esdevé una ciutat oberta com indica el professor de la Universitat Jaume I de Castelló, Vicent Salvador. Com una escola de les emocions, la metàfora nostra de cada dia. Com el primer pas d’un passeig subjectivíssim per la geografia densa, accidentada i poc cartografiada de la república poètica. Encara que se’ns recomana desconfiar de la poesia que no prové d’una devastació profunda. Com la de poetes autòmats que floreixen amb ritme estacional i els seus versos no ressonen a pou, no vénen «de molt de temps d’estar callat», com deia Joan Vinyoli. Perquè també el matí més encalmat ve rere la nit més intensa i l’anhel voraç de la vida naix de l’experiència de la mort, de l’esvoranc que corglaça. Després de la devastació, la llum potser de tal intensitat com el «color d’olor de poma» de Gabriel Ferrater. Amors de tardor, però, hi són uns poemes que vénen de l’experiència, la reflexió i l’estima per la vida. Bon vent i barca nova, en aquesta feliçment iniciada tasca poètica, Joan Francesc Peris.

Joan Francesc Peris

      Joan Francesc Peris (València, 1957) va publicar El País Valencià serà d’esquerres (i verd) o no serà (2007). Llicenciat a la Universitat de València. Professor de Geografia i Història en l’ensenyament secundari. En els darrers temps, ha combinat l’activitat política, sindical i docent, amb el conreu de la poesia íntima i de l’experiència. Aquest Amors de tardor és el seu primer recull de poemes que hi veu la llum.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 8 de febrer de 2016.

Article publicat a La Veu del País Valencià

dimarts, 2 de febrer de 2016

El tren i la torre

L’autor, però, va explicar la seua fascinació per la torre, en un article de 1998 en una revista denominada La premsa del Camp de Túria, que dirigia Salvador Barber. Fet i fet, els ingredients bàsics de la fascinació estaven constituïts per un infant que anava a escola en trenet -el tren de via estreta, per a qui no estiga familiaritzat amb el diminutiu- i contemplava la torre immòbil i poderosa al paisatge. Aquella torre era, i és, la torre Bufilla, a prop de Bétera. Anys després havia de tindre ell una gran història d'amor amb aquesta localitat. Amb les pròpies paraules del poeta Alexandre Navarro de l’obra: El tren i la torre, que ha publicat Onada Edicions a finals de l’any 2015. Quan fa alguns anys, per motius absolutament prosaics i gens pintorescos, quasi tots els dies efectuava el trajecte Bétera-Montcada amb tren, en el popular trenet, sempre hi havia una fita en el camí que captivava (i captiva encara) la seua atenció d'una manera amable: la torre Bufilla. Sobre la seua història i la seua desaparició, durant la meitat del segle XIV, és del que parla l’interessant i recomanable article que ell mateix va escriure i que acabava així: «En l'actualitat pot contemplar-se un breu panorama de restes arqueològiques, amb el xiulet del tren com a teló de fons, entre els tarongers i les garroferes. Algunes restes han estat realçades per poder figurar millor el que foren habitatges i carrers. Si més no, ens trobem amb els fonaments d'una localitat congelada a meitat segle XIV.»


   El contingut, la forma i l’estructura del poemari és el llenguatge de l’imaginari propi de l’autor amb tot allò que li envolta i el seu món interior. Un llenguatge enèrgic amb una escriptura de la llum que ressegueix les petjades de la seua penúltima obra: Encesa fotografia (2013). Vint-i-set poemes com l’esclat d’una metàfora amb un denominador comú: l’amor. Tan sols una citació encapçala tot el llibre «Em cou el pit / i tinc buits els braços.» de Josep Maria Sala-Valldaura. Un pensament poètic que guiarà el procés de la lectura, quan es fa impossible destriar el món del llibre que els lectors tenim entre les mans. Perquè Navarro és el fotògraf on les imatges esdevenen mots, i els mots poema, amb la claror de l’aigua pura i cristal·lina. L’estètica del poeta ens duu doncs a eixe món íntim dels vers sentiments, mostrant una èpica centrada en un univers particular. La poesia d’El tren i la torre esdevé plaer estètic, unit a la bellesa intrínseca que mobilitza la sensibilitat del cos i el plaer de jugar amb les paraules. Amb un brillant rerefons de Kavafis, Estellés, Enric Sòria o Antoni Ferrer: Polifem a la porta d’Altea, el minotaure sense laberint, l’olivera profunda i el magraner de pas absolut, nit i dia, amb pany i clau, seràs un amor (d’alfàbega) caminant. Perquè no som futur, sols present. Comptat i debatut, en aquest poemari podem descobrir un viatge interior, dels sentits, de l’amor possible i impossible, com a motor (sensual) de l’existència. Un poemari i un poeta altament recomanables per a tot aquell amant de la bona literatura, perquè des d’un poble com Nàquera, a la comarca del Camp de Túria del País València també s’escriu amb lletres d’or la poesia catalana, ara i ací.

XXIII
Descriure’t
a les fosques:
tot ho il·lumines.


   Alexandre Navarro (Nàquera, 1972). Ha publicat els següents llibres de poesia des de 1995 com Ex-vot, fins a l’actualitat: Desgracià la pluja les banderes (1995), No em moriré d’amor (1995), Criatura del demà (1998), Antara (1999), A l’entrada del temps fosc (1999), Opus incertum (2000), Genet del vell país (2003), La part del centaure (2003), Al cap del dia (2004) i Encesa fotografia (2013). Ha obtingut nombrosos premis literaris, entre els quals cal destacar: el Ciutat de Tarragona, el Vila d’Almussafes, el Josep M. Ribelles,  o el Ciutat de Vila-real, entre d’altres. Ha publicat diversos estudis, entre ells sobre la poesia de V.A. Estellés, així com articles de crítica literària a mitjans com: El temps, Saó, Levante-EMV, Lletres Valencianes o Revista de Catalunya. Llicenciat en Dret, en l’actualitat es dedica a la docència.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 2 de febrer de 2016

Article publicat a La Veu del País Valencià.

divendres, 11 de desembre de 2015

Això rai

Adélaïde i Anthony han d’anar al centre de València per tal de signar uns documents, casats des de fa quinze anys. Hi arriben, des de l’Eliana, a mig matí. Com que l’afer és un assumpte que els fa trencar el cap durant molt de temps, ja no poden esperar a l’endemà per resoldre’l. Estan cansats, evidentment han passat la nit anterior cardant mentre els veïns sentien clarament el grinyol del matalàs, els gemecs i els esbufecs de la parella. Com diria el seu iaio: “A la taula i al llit al primer crit”. La dona en volia més i l’home no en podia més, car Déu dóna faves a qui no té queixals. Altrament, Adelaïde va haver de morir-se per saber qui era Anthony i si l’havia estimat de debò algun cop. Però això són figues d’un altre paner.
   En el moment de seure en front del gestor de la seua hipoteca, la cara d’Anthony era tot un poema: no manaràs del teu pany, si la clau la té un estrany. Adélaïde no en sabia res dels deutes i el retràs en el pagament de les quotes mensuals del seu habitatge. Fet i fet, les seues llàgrimes començaven a ser abundants i fredes, com la sang que li semblava que ja no li regava el cap. Anthony (ella encara no ho sabia) s’ho gastava tot en alcohol, cocaïna, putes i el joc. Ara amb ell aturat i cobrant tan sols una ajuda de quatre-cents vint-i-sis euros, el sou mileurista d’ella se n’havia convertit en el sosteniment de sa casa i en el de l’única filla que tenien en comú, Anne-Sophie, encara en edat escolar. Ja se sap que qui no guarda quan té, no menja quan vol.
   Tres quotes, tres, tres quotes eren les impagades. Amb comissions i interessos de demora això hi eren molts, molts diners, tants com: dos mil huit-cents trenta-quatre euros amb setanta-sis cèntims. A més hi havien de pagar huit-cents trenta-tres euros amb trenta-cinc cèntims de la quota del mes d’octubre, car si no el seu préstec entraria en morositat amb quatre quotes, el préstec hipotecari entraria en bloqueig judicial, conseqüentment el banc estaria obligat pel Banc d’Espanya a aprovisionar-lo. Tot açò complicaria la situació de la família, augmentarien les trucades de la empresa de recobrament i del contact center del banc, els interessos i les comissions, així com que començarien a tindre avisos, amenaces i burofaxos per una possible execució i embargament de la seua llar. Tot açò era massa per a la carabassa. Però, d’on no n’hi ha, no en pot rajar.
   A Anthony ja se li havia passat pel cap portar a la seua filla Anne-Sophie a prostituir, d’amagades de la seua dona, n’és clar. El seu cap era apunt d’esclatar: com podia fer això amb una xiqueta de 9 anys! Però tot seguit li venia al cap la novel·la que havia llegit quan era més jove i, suposadament, mentalment sa: “Lolita” de Vladimir Nabokov. Així s’hi preguntava: “Llavors, per què no?”. Mentre Anthony perdia la xaveta entre els seus impurs i esquizofrènics pensaments (la seua addició a les drogues ja hi era irremeiable), Adélaïde, fent de tripes cor, era atenta a les paraules del gestor de crèdit. I mira que més veuen quatre ulls que dos. No sentia cap simpatia per aquest homenot amb vestit i el nus de la corbata ben fet, però sabia que el banc, com Déu, pressionaria però no li convenia ofegar. Els bancs ja no sabien què fer amb tant de pis buit, tants impagats i, aleshores, tant de client desnonat.
   De cop i volta, Anthony va donar un cop de puny en la taula fent volar els papers que eren al seu costat i al recer de les injúries del temps, escridassava contra la seua dona: “Me’n vaig, no vull saber res de tu, ni de la casa, ni de la teua filla. Adéu, ens veurem als Jutjats!”. Si l’animal esternuda, segar, que el temps farà muda. Primer, tot són roses i flors; després, tot són penes i dolors. Qui té boca s’equivoca, però qui no el confessa és una mala peça. La llum dels ulls d’Adélaïde penjava d’un fil. No s’hi creia allò que hi era escoltant. Va arrencar a plorar, allà hi va saber que començava a caure tota una vida d’enganys i mentides. Hi havia de ser forta, Anne-Sophie era tot per ella, hi s’ho mereixia. Érem rics, i ens va condemnar la misèria.
   El cap d’Adélaïde va desconnectar per minuts, les imatges del seu cervell recordaven una admirable serenitat, un dolç matí de primavera, on sola gaudia del goig de viure en una vall d’herba alta, un riu clar, milers de plantes petites i flors de colors diferents. Una mar plena d’eternes delícies on s’estenia el crepuscle i el cel blavenc de bat a bat. Tot el que l’envoltava tenia un aire de paradís. Un indret d’encant irresistible. Contemplava l’idíl·lic paisatge de bellesa perfecta, com qui el que canta els seus mals espanta. Però, comptat i debatut, ni així esborrava el record d’una atmosfera desagradable. L’aire que es respirava a la sala era contrarietat, irritat i sobreexcitat. L’ambient enrarit i nefast, feia que el desenllaç d’aquesta desconnexió d’Adélaïde per breus moments del món exterior, no fera capgirar el regust agre que se li havia quedat com un mal sabor de boca. La dissort d’aquesta situació lamentable, la interpretació fal·laciosa i traïdora d’Anthony, el deute insuportable amb el banc, la crisi que no acabava...
Il·lustració: A. Jolly
  Adélaïde, malgrat la pluja, és una dona íntegra a punt de fer quaranta-dos anys, obligada a deixar de la nit al dia el seu marit per seguir endavant en la lluïta de la vida diària. Cadascú que agrane sa endrecera, perquè qui sap, si no hi ha mal que per bé no vinga. El seu rostre es mostrava decebedor, fastiguejat, i interiorment era desfeta. Aquest moment surrealista, kafkià, acabat de viure, la feia sentir com una dona sense importància ni interès per a ningú. Amb cara malaltissa, intentava defugir de l’esguard arrogant i d’incredulitat del gestor. Tic-tac, tic-tac, sonava el rellotge de paret del despatx, mentre hom tocava la porta: toc-toc, toc-toc. En eixe moment va passar a l’oficina Victoire, gestora del crèdit i companya del seu gestor Fréderic. Victoire amb uns mocadors a la mà que hi oferia a la nostra desconsolada Adélaïde perquè s’eixugara les seues llàgrimes la convidava a canviar de cambra.
  Adélaïde es va aixecar, es va arrossegar lentament cap al despatx del costat, eixugant-se els ulls plorosos. Sentia una mena d’excitació i de tensió espasmòdica. A cada pas, a poc a poc, les oïdes li feien un zumzeig vertiginós. Atemorida, mentalment bloquejada i paralitzada, aquest afer inaudit la deixava hipnotitzada. El seu cas esdevenia d’extrema desesperació, d’extrema misèria. Era una dona abatuda, destrossada i angoixosa. La situació s’anava fent insuportable. En eixe moment, Victoire no va saber què dir-li, perquè ni ella mateixa sabia què volia escoltar. De cop, al girar la porta, Adélaïde i Victoire van escoltar darrere d’elles: “Adéu món cruel!”, mentre Dieter, cap de l’oficina bancària, ignorant del que acaba de succeir en l’oficina, saltava rient per la finestra, car s’hi trobava allà una terrassa, on hi fumava cada dia els cigarrets que no consumia al cafè al dematí ni a l’esmorzar.
   Les dues dones van començar a riure a cor què vols, entre sanglots d’Adélaïde. Llavors Fréderic, aprofitant l’avinentesa, implacable va acostar-se al despatx de Victoire, i li va xiuxiuejar a Adélaïde a cau d’orella: “Escolte, pense que per hui vosté ja ha sofert bastants esglais, per què no torna un altre dia, i en parlem més tranquil·lament de la situació de la seua hipoteca al banc?”. Amb el que Adélaïde va respondre: “El meu marit és un malparit, disculpen les molèsties, mai no haguera pensat que fóra capaç de fer una cosa així. Jo faré front a la hipoteca i tot el que faça falta, per mantindre la casa i per la meua filla. Però vostés han de baixar-me el tipus d’interès, augmentar una mica el termini, eliminar la clàusula sòl, perquè puga quedar una quota reduïda. Més ara que suposadament hi seré sola, tindré una capacitat de pagament d’uns dos-cents a tres-cents euros màxim. Pense que a més de pagar la seua hipoteca, tindré totes les despeses de la casa, més el préstec del cotxe i la càrrega de la meua filla. No sé com podran fer per refinanciar el meu deute vençut actual, possiblement fent una novació amb ampliació, tant del capital com del venciment”. Fréderic, Victoire i Dieter, que hi era escoltant des de la finestra, van quedar bocabadats front l’enteresa, fermesa i arguments d’Adélaïde, més tenint en compte, el xoc i el tràngol que la dona venia de passar.
  Adélaïde que ara pren un gelat de xocolata a la barra d’aquesta geladeria italiana sempre ho ha tingut ben clar. Ella és jove, i no pensa passar-se la vida sense un acompanyant. Vol un home que no tinga res a veure amb Anthony. Ha de ser un home intel·ligent, bona persona i, sobretot, que accepte i estime la seua filla. Per suposat, ell també podrà portar la seua pròpia motxilla, però haurà de ser un home amb empatia i emocionalment estable. Adélaïde als seus quaranta-dos anys és una dona alta, guapa, amb els llavis carnosos, ulls grans i brillants. És divertida i intel·ligent. Encara no s’ha acabat la galeta del gelat i un atractiu home la mira amb desig. En una breu presentació els dos s’agraden i se’n van junts al llit del motel de carretera més proper a Sant Antoni de Benaixeve. Carden com bojos tota la tarda i en acabar l’home la mata, perquè sí. Ara és quan morta i des del cel que hi veu clar nostra amiga, Adélaïde. Veu la vida passada i present d’Anthony. Però tan sols es preocupa per la seua filla, qui gràcies als seus iaios acabarà defugint de la prostitució i farà carrera en la Universitat, tal i com sa mare sempre haguera volgut. De gran serà economista, gestora de crèdit i escriptora en el seu temps lliure. Això sí, Anne-Sophie, mai no va saber què li va passar a sa mare aquella tarda al motel de carretera.

   Sempre plou sobre mullat. Les desgràcies semblen atreure’n més. Sembla que sobre una desgràcia en ve una altra. Entre els malastrucs i malaguanyats, com a barca vella, tothom hi fa estella; a gos flac, tot són puces; home vell, cada dia un mal novell... Però, una dona preparada, amb cultura i amb estudis com Adélaïde, pot estar més llesta per poder regatejar els entrebancs que poden arribar-nos en el dia a dia. El saber no ocupa lloc. Així, cal plantar-li cara al sol de migdia. Perquè el qui no s’espavila, l’espavilen. Com qui es pensa saber massa el cap té de carabassa. Ara bé, no digues blat fins que no tingues el sac i ben lligat. I cal desconfiar dels estranys. Però, fes vida: viu, estima, aprèn i riu, que dels problemes, això rai...

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 14 d’octubre de 2015

dijous, 10 de desembre de 2015

La paciència del minotaure

L'obra que defensaré en aquest escrit per al X Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàsim, 2014 entre les quatre finalistes és La paciència del minotaure.

  Per a mi, per qualitat literària totes quatre són obres ben mereixedores del premi. Ara bé, me decante per l'obra escrita en valencià perquè és una novel·la amb un univers on cohabiten altres vides ben narrades. Una història que sap el què vol dir. Per al meu parer, el llenguatge, l'estructura i els procediments tècnics de l'obra són impecables. El procés de construcció i l'objectiu estan perfectament construïts. Fet i fet, aquest llibre treballa amb abundants materials: una prosa elegant, un llenguatge acurat, sovint, poètic on abunden les descripcions. Altrament, el seu ritme narratiu és àgil quan li convé a l'autor amb un bon ús dels temps verbals. Així, a la història trobem unes successions d'impactes emocionals que recorren l'espai i el temps durant les seues cent-vuitanta pàgines dividides en catorze capítols i un breu epíleg de dos fulls.


  Un viatge literari per la història, amb històries entrellaçades, amb salts temporals i espacials, que comença i acaba a la ciutat de València, de la mà de la tràgica història personal i col·lectiva d'Anna Frank per l'holocaust nazi amb la persecució dels jueus. Passant per diferents pobles i ciutats de la geografia valenciana, així com pel cor d'Europa: Copenhague, Berlín, Cracòvia, Auschwitz, Amberes, Amsterdam, Dublín, Bruges, Mauthausen, Brussel·les, Munic, Friburg, Estrasburg, Viena, Salzburg..., ni que fóra en la imaginació i ment de l'escriptor. Amb referències literàries i de literats com Eiximenis, Dickens, Umberto Eco, Ferran Torrent, Lorca... També amb referències cinematogràfiques de Steven Spielberg, Roman Polanski i Woody Allen o musicals com Scorpions o John Lennon. Una història d'amor, amistat i intriga pel coneixement. I on apareixen personatges polítics tan dispars com Lenin, Troski, Hitler o Franco. Tot, a la recerca d'un culpable..., el rastre del minotaure al laberint.

  Comptat i debatut, una novel·la on predomina la narració i els diàlegs, una adequada construcció fraseològica, una preocupació per part de l'escriptor per l'estilística, el relat i la configuració estructural del llibre. Un viatge, doncs, per conèixer La paciència del minotaure des del reescriure dels fets esdevinguts en un joc de miralls i un desert ple de miratges.

ENRIC SANÇ
20 de novembre de 2014

dimecres, 9 de desembre de 2015

Barcelona nit d'hivern

Barcelona nit d'hivern
Dani de la Orden
Catalunya, 2015


He de confessar-ho, sóc un romàntic. Ho sóc, i m'agraden les comèdies romàntiques. Però no qualsevol comèdia. Així, encara també he de confessar que no sóc un crític de cinema, però pense que aquesta pel·lícula és força recomanable per a tot aquell que li agrade gaudir-ne d'una bona. Res a veure amb els clixés babaus, les bajanades absurdes i els tòpics falsejats que no fan gaire ganes de riure com Ocho apellidos vascos o catalanes, que certament no mereixen ni comentari (a banda, a veure si el cinema pot caure més baix, si se'n surt, amb Ocho apellidos extremeños o castellano-leoneses i de pas ho protagonitzen la Belén Esteban i el Torrente).

   Aquí en canvi, estem parlant d'humor intel·ligent. Una comèdia que també se'n fot una mica dels catalans, com cap altre sap fer-ho: ells mateixos. Un humor més el·laborat, que sap riure's de si mateix, amb afabilitat, però viu i cridaner; més francés que espanyol. D'aquell que et fa pensar i genera sentiments. Una pel·lícula que ens pot fer riure, però que també ens pot fer plorar, amb tota la fragilitat que poden fer desprendre els sentiments més retrobats en el nostre de dia en dia.

   Tanmateix, Barcelona nit d'estiu deixa la calitja de l'estiu per fer passar el fred de l'hivern, on una maca cançó de Joan Dausà pot servir per inspirar aquestes històries d'amor protagonitzades per un bon grapat d'actors brillants, coneguts i reconeguts. Un film vitalista i enlluernador amb sis vivències de parelles que lluiten per l'amor en Nadal al cap i casal barceloní i, puntualment, a Madrid. Amb un tast agredolç, el jove director Dani de la Orden, ens mostra la complicada senzillesa de retractar la quotidianitat. On tothom, si fa no fa, o qualsevol de nosaltres s'hi pot trobar identificat, ve per una història viscuda, present, passada o qui sap si futura. 

   Comptat i debatut, alguns l'han definida: màgica, romàntica, divertida, la peli del Nadal, de l'amor, la peli de l'any; tant se val. S'hi tracta d'un film recomanable per la humanitat que desprèn. I perquè al cap i a la fi, fer una història creïble, sincera i bona no ha de per què ser tot plegat un best-seller ni ser la pel·lícula més vista. (A hores d'ara ja hi és una de les 10 més vistes a Espanya). El referents han de ser el bon fer i la qualitat. I en aquest sentit (per sort per a nosaltres), aquesta comèdia guanya per golejada a tantes altres fetes els darrers anys a l'estat espanyol. Podem congratular-nos del cinema català. Dani de la Orden ve d'enaltir-lo. Si la podeu veure, gaudiu-la, si no sou de gel.




ENRIC SANÇ
Vilafranca del Penedès, 8 de desembre de 2015

diumenge, 29 de novembre de 2015

Els dies i la Lluna

DILLUNS

A dilluns som; peresa, vés-te'n. Car, beneït sigues, sant dilluns, que la feina ens duus. Coneixença feta en dilluns, profit i ventura a munts. El dilluns mercat i vi. Com ja es sap, els nascuts en dilluns, o molt treballadors o molt ganduls. Que de tot dilluns val la Lluna.

Il·lustració: Nicki Brown


DIMARTS

Lluna que gira en dimarts, d'una gota en fa mars. Que cada dimarts porta el seu mal fat, començar una feina en dimarts, dóna mala sort. Comptat i debatut, tant pels savis com pels orats, cada setmana té el seu dimarts. Dimarts? A mercat me'n vaig...

Il·lustració: Cathy Delanssay


DIMECRES

El dimecres Lluna nova, per tot l'any és desastrosa. Car, Lluna plena en dimecres, pluges i desfetes. Fet i fet, el dimecres té el seu estil: el Sol es pon al vespre i es lleva al dematí. Ja veieu, doncs, calçada en dimecres fa suar les pedres. Dimecres, dia tot sol. Perquè el dimecres que no compta, és un dia mort.

Il·lustració: Juan Manuel Moreno


DIJOUS

Si fa dos Sols el primer dijous de la Lluna, senyal de pluja. A més, si el primer dijous de Lluna nova el Sol es colga en brut, abans de tres dies haurà plogut. Però no ho oblides pas, el negoci de dijous, sempre ens portarà bons sous... Car el dijous, el peix es pesca sol.

Il·lustració: Michael Grejniec


DIVENDRES

Lluna nova en divendres, lluna de cendres. Perquè ja ho deien nostres avantpassats, no hi ha divendres sense dol ni dissabte sense sol. Així que compte, qui riu divendres plora diumenge. Que divendres i dimarts són dies de bruixes i de males arts. Ai doncs, però, que de l'endemà del dijous i de la vigília del dissabte, Déu nos en guard.
Il·lustració: Angela Marchetti
DISSABTE

No hi ha dissabte sense sol, ni poema sense llum, ni vaixell sense bandera, ni llibre sense mentida, ni donzella sense amor, ni Lluna sense plor. Així, qui dissabte balla i vetlla, diumenge dorm. Aneu en compte, a més a més, que si el dissabte lleva en brut, abans del vespre ha plogut. Però si el dissabte és a dia tres, s'hi preveu que serà el millor mes.

Il·lustració: Mónica Calvo 


DIUMENGE

No és nat ni naixerà qui els cent anys en diumenge, ni la Lluna, veurà començar. A més, diu la tradició que el fil resta fluix i, quan es teixeix, la roba es desfà. Fet i fet, la dona que fila el diumenge, el dimoni la penja. Així, diumenge treballaria, si fos en dia. Però cal no oblidar: qui treballa, menja, i va bonic el diumenge. Ai, joia de diumenge, pena de dilluns.
Il·lustració: Hannah Hillam

FI

ENRIC SANÇ
Novembre 2015

dijous, 19 de novembre de 2015

Simfonia per a set veus

«Simfonia per a set veus» és l’òpera prima del jove Raül Francés d’Ontinyent. Amb un extens i generós pròleg del poeta de Burjassot, Alfons Navarret. L’estructura del llibre està basada en l’escala del grau musical, en els seus set diferents tons: Tònica, Supertònica, Mediant, Subdominant, Dominant, Superdominant i Sensible (o subtònica), per acabar amb un octau to: Tònica, tancant el cercle amb el poema Crescendo final. Fet i fet, com als graus tonals, els capítols primer, quart i cinquè són els que d’una manera especial determinen la “tonalitat”, mentre que el tercer, el sisè i el setè són els que marquen la “modalitat” del conjunt del llibre de poesies. L’inici promet amb tres versos de capçalera:

...i eren set veus,
set graus,
set vides.

   A partir d’ací, però, esdevé una prosa retallada a l’atzar amb versos llargs com un atzucac sense sortida. Uns crits en la muntanya, de la música, de la filosofia, de les angoixes qualssevol del pensador, com escriu el mateix Francés: “Al cap i a la fi, tots som pensadors”. Manllevant uns mots del propi prologuista, Navarret, o millor encara, citant-lo explícitament: “ens trobem l’obra iniciàtica d’un poeta que, alhora, és un pensador, un filòsof amb la sensibilitat del músic i amb la mirada de l’observador nat d’un paisatge que li és imprescindible per entendre el món que li ha estat donat”. Perquè pense, no tan sols defineix perfectament l’escriptor d’aquest llibre, sinó més bé l’obra que ens hi presenta, alhora. Tanmateix, l’atzar, els atzucacs, els crits, el silenci, els camins, el fet d’escriure, la seua motivació, dies qualssevol omplen l’essència del full en blanc del jove Francés, perquè “Tot era poesia”.



   Comptat i debatut, un amant de la música, de la paraula escrita, de la filosofia. On Zaratrusta, Rousseau, Nietzche, Sartre, Hesse i Heidegger són alguns dels protagonistes d’aquesta odissea polièdrica que ens acompanyaran en el viatge de la seua lectura. Així, Francés ens endinsa en un espai de idees nihilistes o existencialistes, perquè: “Tant se val. Simplement un poema, unes paraules, una / successió de lletres i suposicions atzaroses donen sentit a /aquest escrit”. Finalment, caldria agrair-li la gosadia d’escriure aquest llibre, el regal de lliurar-nos-el, la frescor i l’originalitat d’una veu iniciàtica però totalment pròpia. Tant de bo com el desig de poder veure la seua evolució com a un escriptor més madur i consolidat en el temps que, en tot cas, ja des de la seua primera obra promet ser diferent, sincer i únic: “Filòsof, poeta, músic? Les diferents arts es barrejaven en un / munt de simbiosis atzaroses”.


   Raül Francés (Ontinyent, 1990) és llicenciat en Filosofia per la Universitat de València. Col·labora amb diversos mitjans de comunicació com La Plaça, Morvedre.info, Diari de Sagunt i el Camp de Morvedre. Actualment s’endinsa en un projecte literari de una revista amb diversos autors. I podeu trobar més informació sobre les seues reflexions al seu blog: Meditacions a la muntanya.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 18 de novembre de 2015

Article publicat a La Veu del País Valencià

dilluns, 16 de novembre de 2015

L'aire absent

«L’aire absent» de José Manuel Prieto és un llibre de poesies publicat per Onada Edicions en setembre de 2015. S’hi presenta en societat per primer cop, però, aquest dijous, 19 de novembre a la ciutat de Gandia, capital de la comarca de la Safor al País Valencià. Un poemari que inclou cinquanta poemes dividits en un poema inicial Era somni, i tres capitols: Calor forastera amb vint-i-cinc poemes, El dilluns per als dubtes amb vuit poemes i finalitza amb La lenta agonia dels peixos fora de l’aigua amb setze poemes més que tanquen aquest llibre.


   La primera part, Calor forastera, té bàsicament una temàtica amorosa de vers lliure i poesia de l’experiència, de la realitat, uns versos no rimats ni mesurats, no exempts de cert ritme intern centrat en el significat del vers i la seua estructura més que en la pròpia sonoritat. El paradís perdut de la infantesa, eixos racons amb una evolució cap a la nostàlgia com una infància que és la pàtria, on hom construeix el futur, uns records on no es vol tornar, malgrat haver estat feliç. Com un relat que ve de la memòria com una construcció del passat cap al present. Fet i fet, en la segona i tercera part trobem poemes variats amb diverses temàtiques, contes versats, poemes llargs, metafòrics que evoquen la vida del poeta i la seua realitat. L’estil és acurat, amb molts matisos i colors en les paraules. Uns mots com una extensió de la pròpia personalitat de l’autor: públic, polític, periodista, advocat, sentimental, sensible..., perquè els dies per a d’ell són molt llargs, i al poeta li agrada exprimir-los. Tanmateix hi trobem una maduració i una grata evolució en l’escriptura de l’escriptor de la Safor valenciana.

   José Manuel Prieto (Gandia, 1989) és un jove escriptor i aquest és el segon llibre que publica. Actualment és regidor i tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Gandia. Llicenciat en Periodisme per la Universitat de València i estudiant de Dret en la UNED. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació com a Ràdio Gandia-SER i en el gabinet de Premsa de l’Ajuntament de Gandia.

ENRIC SANÇ
A Vilafranca del Penedès, 16 de novembre de 2015.

Article publicat a La Veu del País Valencià

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Presentació del conte il·lustrat: «Alfred i els tres peixets del matí»




A Àngel i a mi ens complau convidar-vos a la pròxima presentació de nostre conte infantil il·lustrat: "Alfred i els tres peixets del matí" editat per Onada Edicions i traduït a l'anglés i el castellà.

La presentació serà el dissabte 7 de novembre de 2015 a les 19:30 en l'Aula Polivalent de la Casa de Cultura de la Pobla de Vallbona (C. Colom, 95 baix), a la comarca del Camp de Túria. L'escriptor i professor, Jesús Giron presentarà l'acte.

Us hi esperem!

Àngel Carreras Devis (la Pobla de Vallbona, 1978) és veí de la Pobla i llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i en l'Escola de Disseny Barreira. Des de molt jove li va entrar el cuquet de dibuixar i pintar. Té diverses autopublicacions, i ha il·lustrat diferents còmics, llibres infantils i de poesia. També dibuixa i pinta amb vàries tècniques: rostres, paisatges, animals, contes, humor gràfic... Podeu trobar més informació sobre ell en la pàgina web: http://www.sivedcarrerasdevisilustra.com/

Enric Sanç (València, 1976) veí de la Pobla i, actualment, resident a Vilafranca del Penedès (Barcelona) per motius laborals, és escriptor, editor i llicenciat en Economia per la Universitat de València i la Universitat Lliure de Brussel·les (Bèlgica). Ha publicat diversos llibres de poesia i ha estat inclós en vàries antologies. Col·labora amb l'editorial Onada Edicions de Benicarló i també podeu trobar més informació sobre ell en el blog:http://spillollibredelsdies.blogspot.com.es/

divendres, 2 d’octubre de 2015

Stefan Zweig

«Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona»

Entre totes les possibles conseqüències del plaer inefable de llegir una petita però rodona novel·la com aquesta, podem trobar una bastant fatal. Hi genera addicció: voler-ne més, com tot just a l'endemà de gaudir d’una bona nit de sexe, ens mirem a l'espill i ens diem: i ara què? En volem més i millor. Però això hi és possible? Perquè no és fàcil acabar d’assaborir la millor mel d’Alta Muntanya i passar-te de cop a tasts agres que et puguen deixar mala boca. Car, t’hi agafes qualsevulla obra d’altre autor, i et trontollen els mots front els teus ulls. Res no encaixa, les frases no flueixen. Les pàgines esdevenen feixugues. Ja no hi trobes al full la brevetat necessària, el silenci just, la paraula oportuna, un món fotografiat al mil·límetre. No sóc jo, però, que pel que fa a penes no en sé de literatura ni res, qui vaja a descobrir tan gran escriptor. Tan sols he tingut el gust de compartir aquesta lectura amb vosaltres. Altrament, alguna cosa tindrà a veure el treball ben fet del seu traductor, Jaume Vallcorba, perquè la seua obra ens arribe a colpir d’aquesta manera.


    Stefan Zweig, amb un estil fi, elegant, concís, la paraula justa, una acurada construcció psicològica dels seus personatges, una gran riquesa semàntica i una brillant tècnica narrativa; perfila una obra personal i universal alhora amb una atmosfera lírica que embolcalla el leitmotiv de la seua humanitat i europeisme convençut. Fet i fet, l’escriptor rus Maksim Gorki va dir de  «Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona», que hi era el més profund que mai no hi havia llegit. Comptat i debatut, la intensitat d’aquesta breu novel·la enlluerna per la tensió i l’atenció que ha de prendre el lector entre crucials descripcions dels fets narrats. Com que cada llibre que he tingut el goig de llegir-ne, em sembla una obra d’art: «Novel·la d’escacs», «Carta d’una desconeguda», o com «Moments estel·lars de la humanitat»; catorze petits relats històrics fascinants, els quals m’hi estic rellegint aquestes primerenques nits de tardor.


    Stefan Zweig, Viena, Imperi Austrohongarès, 28 de novembre de 1881, Petròpolis, Brasil, 22 de febrer de 1942. D’origen jueu, va haver d’exiliar-se d’Àustria després de l’annexió d’aquest país (1938) per part de l’Alemanya totalitària de Hitler. Després de recórrer diversos països, va acabar recalant en Brasil, on es va suïcidar junt a la seua esposa el 22 de febrer de 1942, als seixanta anys d’edat: «Les meues forces estan esgotades per llargs anys de peregrinació sense pàtria. Així, jutge millor posar fi, a temps i sense humiliació, a una vida en la qual el treball espiritual i intel·lectual ha sigut font de gaudi i la llibertat personal la meua possessió més preuada. Salude als meus amics! Potser ells visquen per a veure l’alba després de la llarga nit. Jo estic massa impacient i partisc a soles.»
ENRIC SANÇ
2 d'octubre de 2015
Vilafranca del Penedès