Scribere scribendo, dicendo dicere disces...

dilluns, 2 de desembre de 2019

L'ofici d'escriure

Escriure amb ofici i intel·ligència de poesia és fer poesia, i mereix atenció. Ben bé tota l’atenció que es mereix «El bosc de bambú» del poeta Jesús Giron Araque. Altrament, ressenyar un llibre ben escrit i treballat (durant dos anys), com aquest, pot ser veritablement un camí difícil i pot provocar perplexitat. Perquè «la poesia ix a la llum quan se la busca i no quan se la presenta», com escrivia Cesare Pavese. 

El poemari consta de set parts on cada títol assenyala aquesta divisió. Farcit de belles i encertades citacions,  els versos de Giron que pel llibre transcorren son generosos, obren pas a imatges suggestives: «Soc transitori com ho és l’aigua / del riu Groc o la flor de l’hibisc», servides amb la fonamentació del poeta i l’habilitat intuïtiva de l’escriptor i lector voraç de poesia, que hi té i és Giron: «Malgrat la bellesa de les flors silvestres, / per aquest camí em deixe anar indiferent; / no em cal somiar: la lluna ja ha somiat tots els meus somnis». Aquestes pàgines dedicades a la cultura i història xinesa, el budisme i el tao són transparents, escrites amb una senzillesa no aparent o diguem-ne una complexitat eficaç, amb la creació d’un món propi i el compromís absolut del poeta amb la seua pròpia obra: «Escric un manual sobre la humilitat i la benvolença». 

L’autor s’estima l’equilibri, i creu en la seua capacitat de poeta per a elevar la paraula a la categoria que s’hi mereix: «la por també pot ser pura; / ser un fragment també és ser tot». Els seus poemes són alhora concrets i minuciosos, però aspiren a la universalitat «I si soc destronat, cap tempesta em farà oblidar / que existeix la primavera». Un ardu treball de recerca sobre la poesia i el món xinés, des de la referència al savi més erudit al més banal, no podem més que conjecturar que el poema és sempre una ficció que, en realitat, és una variació del jo poètic. En tot cas cert és que tot allò que escrivim reflecteix alguna cosa del món, però sobretot ens reflecteix a nosaltres mateixos: «L’emperador no sap / que els tocs sobre les lloses / són crits de dolor de la meua ànima». 

Giron ens evoca en paper la saviesa xinesa mil·lenària com al més essencial de la suma de records i de les seues experiències personals, vitals i d’infinites lectures com a un testimoni poètic irreemplaçable: «Vull recollir la flor de lotus i lliurar-la als caminants. / Sé de la generositat quan ells em tornen el somriure». Com ésser humà transmet un univers que es dilapida, tan lluny i tan prop alhora, i que ningú no podrà recuperar més que el propi poeta. Fet i fet, ho deia Hölderlin: «el que dura ho funden els poetes». 

D’aquesta manera Giron ens ofereix una esplèndida lliçó d’art poètica, un exemple complet de quina és la seua pròpia tècnica d’artista. Una poesia cenyida, absolutament arrodonida, on s’inicia el treball poètic amb una recerca de l’essencial per a fer de les veus de l’antiga Xina la seua pròpia veu com un eco inconfusible. Així el poeta ha anat afinant cada vegada més els versos fins a poder trobar aquesta pròpia i personal expressió poètica. Recordava Pere Gimferrer un altre escriptor, mig uruguaià mig francés, que morí obscurament i signà amb el pseudònim de comte de Lautréamont: «El plagi és necessari. El progrés l’implica. El plagi encercla la frase d’un autor, se serveix de les seues expressions, esborra una idea falsa, la substitueix per una idea justa». La bona literatura, doncs, sap que el material literari existent és una part del tall de realitat que l’escriptor té a l’abast. És una reelaboració, és un treball propi que ens ho fa veure tot amb un ull més nítid, més actual i acurat en la nostra llengua, com ho fa el nostre poeta a «El bosc de bambú». 

Com escrivia el recentment desaparegut Harold Bloom al seu «The Western Canon. The Books and School of the Ages» (Harcourt Brace & Co. New York, 1994), «els grans escriptors que podrem arribar a conèixer, sovint dóna la impressió contrària: ens porten a la intempèrie, a terra estranya, a l’estranger, i ens fan sentir com a casa». El seu poder d’assimilació i contaminació és únic, i constitueix un perpetu repte a la posta en escena i a la crítica: «T’escric des de molt lluny, a casa nostra». 

L’assumpció d’aquest temps estrany que vivim, de reclam i solitud dóna com a resultat un llibre de poemes on Giron, el seu autor, té la capacitat de dibuixar-nos l’individu des de la col·lectivitat, els seus somnis, pors i mancances des d’un altre univers, aparentment llunyà en el temps i en l’espai. Però que el seu triomf radica en la seua mateixa autenticitat poètica: «Envie els meus soldats a la lluita / contra els bàrbars de la memòria». 


«El bosc de bambú», Viena Edicions, Barcelona 2019, de Jesús Giron Araque (Calles, València, 1956). 19è Premi Literari Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch. El jurat a Badalona estava format per Jordi Subirana (president), Enric Viladot, Paco Fanés, Jordi Pujol, Yolanda Esteve, Àngels Gregori i José Antonio Jiménez Navarro (secretari). 


Jesús Giron Araque és llicenciat en Ciències de l’Educació i Geografia i Història. Actualment està jubilat. Ha fet de professor de valencià a Secundària i abans de mestre de Primària. És autor de diversos poemaris, guardonat en certàmens de poesia i ha participat en diverses publicacions col·lectives. Hi destaquen «Inventari de fragilitats» (18è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt) i l’antologia amb diversos autors «Els déus no abandonen Antoni» (homenatge a l’escriptor Antoni Ferrer). Dirigeix el blog de poesia El cau de Calpurni. Forma part del col·lectiu LletrAEdeta, dels escriptors del Camp de Túria. 


ENRIC SANÇ 
A València, 1 de desembre de 2019

dissabte, 13 de juliol de 2019

On The Road


Enric Sanç (València, 1976) és un escriptor valencià. Ha publicat els llibres de poesia: “El plany de les lletres ferides” (Germania, 2012), “Les hores concèntriques” (Germania, 2013), “L’ombra d’una muntanya russa” (Enkuadres, 2018) i “Vides de vidre” (Onada Edicions, 2019).

Ha sigut inclòs a les mostres poètiques: “Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI” (Germania, 2013), “Màtria. Noves veus poètiques del Països Catalans” (Germania, 2013), en el “Recull de poemes de Ca Revolta per l'homenatge al 75 aniversari de Jaume Pérez Montaner” (Ca Revolta, 2013) i en les antologies: “La Poesia una sola veu” (Caixa Vinaròs, 2014), i “Miradas para compartir la luz. Antología poética de autores valencianos”, amb la Coordinació de Pascual Casañ, Centro Unesco Valencia Meditarraneo. Colección Ars Poética nº 3. (Boreal Libros, 2016). "El verd als llavis: homenatge a Carles Salvador". VVAA. Ed. Enkuadres. Alzira, 2019. "Uskut. (Silenci)". Poemes al Poble Saharaui. Poetes & Cia. La Vall d'Uixó, 2019.

Ha dirigit la publicació del llibre homenatge al poeta Antoni Ferrer i Perales amb poemes de diversos autors: “Els déus no abandonen Antoni” (Onada Edicions, 2015). Ha rebut el Premi de Poesia Teodor Llorente (2013) i el Premi Comtessa Maria de Luna de les Lletres en la modalitat de Poesia (2013) de la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria).

Ha col·laborat amb les editorials Germania d'Alzira i Onada Edicions de Benicarló en la publicació de les seues respectives col·leccions de Poesia des de l’any 2012 i l'any 2014, respectivament. Membre fundador del Centre d’Estudis Locals de la Pobla, del col·lectiu d’escriptors del Camp de Túria LletrAEdeta i soci de l’AELC, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Hi va presentar en la Casa de Cultura de la Pobla el seu primer llibre infantil il·lustrat: “Alfred i els tres peixets del matí”, (Onada Edicions, 2015) en valencià i traduït al castellà i a l’anglés. Hi participa activament durant els cursos 2017/18 i el 2018/19 com a escriptor convidat del projecte del CEFIRE Específic de Plurilingüísme de la Conselleria d’Educació de la GVA:  “De la mà de la paraula”. Dirigeix el blog:  http://spillollibredelsdies.blogspot.com.es/

Llicenciat en Economia per la Universitat de València, l’Université Libre de Bruxel·les (Bèlgica) i l’École du Commerce de Solvay (1997-2002), amb experiència professional i formació com a analista financer i de banca. A més ha dirigit com a gerent i propietari l’acadèmia d’idiomes “Escoleta d’Anglés Charo. MY EDUCATION MY FUTURE” a la Pobla de Vallbona durant tres anys (2016-2019). Actualment és professor d'Institut d'Educació Secundària al Departament d’Economia de la Generalitat Valenciana.

dilluns, 5 de novembre de 2018

La fragilitat de la vida en lletra impresa


I. OPUS VITAE: Enric Sanç és poeta que cultiva una poesia íntima amb reflexions molt personals. Poeta de certa trajectòria amb diverses publicacions personals i col·lectives que es completa amb aquesta encertada proposta poètica titulada Vides de vidre. Tenim a les mans el quart llibre de poemes d’Enric Sanç (quasi paral·lelament a aquest ha publicat un tercer, L’ombra d’una muntanya russa, Ed. Enkuadres, 2018).
II. DE LA SINCERITAT: Aquest és un llibre resultat d’una oportuna reflexió personal i sincera sobre aspectes que inquieten al poeta. Tota poesia ha de ser sincera, evidentment, en cas contrari no ho seria; Mario Benedetti diu que la poesia és el gènere de la sinceritat última i irreversible i en els versos d’Enric Sanç podem notar aquesta sinceritat molt clarament. Un llibre acurat d'estil senzill, resultat d’uns quants anys de treball, recopilació i selecció. Hem de considerar que des de la publicació del seu segon llibre, Les hores concèntriques, han passat quasi sis anys: el subtítol així ho indica (2013-2018). Al llarg de sis anys, en la vida d’una persona esdevenen moltes i variades experiències, algunes omplen de joia, altres són ben amargues; totes deixen una gran empremta en la persona. Aquest és el cas d’Enric Sanç i aquestes circumstàncies personals es veuen reflectides clarament als poemes. Hi ha referències ben explícites d’un i d’altre tipus: El cor ens batega / desbocat, com un poltre o En un temps de rellotges / la gent es resigna: / ser i morir. El poeta s’ha adonat que el que l’inquieta és la memòria, la consciència del que ha viscut, d’una realitat colpidora i, de vegades, molt punyent. Enric Sanç sap manifestar de manera clara el que viu, ha viscut o el que li neguiteja. I el poema és la forma que escull per a expressar-lo.
Portada del llibre, il·lustració de Mari Paz Pellín
  III. VICTÒRIA VS. PESSIMISME: El llibre té quatre parts ben definides tant pel que fa a l’estructura dels poemes com al contingut. Una primera part, la titulada Terra eixuta, conté deu haikus i vint-i-sis tankes. L’elecció de la forma no és arbitrària, Enric Sanç necessita expressar amb concisió la idea que li ronda pel cap i aquestes formes són ben adequades per aquest propòsit. Ens hi parla de la brevetat, de la curta vida, d’un passar ràpid (Demà és possible?); d’un viure entre ombres i llums però també reflexiona sobre la poesia o el camí per on transitem, o el silenci... Enric Sanç supera la tendència poètica al pessimisme perquè La victòria és viure.
IV. EL COR DE QUI ESCOLTA: La segona part, El cant del cant, conté quatre poemes amb dos quartets cadascú que està precedida d’una bella citació de Khalil Gibran. En ells canta l’amistat, l’amor, la vida, la lluita contínua: defendràs sempre allò que fa estimar.
V. FRAGILITATS: La tercera part és la que dóna títol al llibre i ens parla de la fragilitat i de l’efímer. Vint-i-tres poemes de versificació lliure i llargària diversa que ens fan reflexionar sobre el valor de les coses o dansar sobre un foc on combatem la solitud i la tristesa i ens fa veure que tots som producte d’un atzar que no podem controlar. Al respecte, Res no hi ha com el present, ens diu el poeta.
VI. SEMPRE SOM NOSALTRES I L’AMOR: La quarta part, Espill dels dies, és un recull de quatre poemes en prosa de caire quasi narratiu sobre l’estima i l’amor. En ells podem trobar recomanacions tan encertades com que la vida paga la pena, viure-la a frec de llums salvatges.
VII. DESMORIR: Un breu epíleg remata el llibre i val com a reflex dels poemes. Enric Sanç, citant Rimbaub o Ponç Pons, acaba concloent que tot és efímer, tot és en va. I encara més: ve precedit per una severa citació de Pessoa (L’única conclusió és morir). No podem entendre que per això la vida cal aprofitar-la? No és eixe el missatge del poemari?
VIII. BREVES SUNT DIES HOMINIS: Tot acabant la lectura del llibre ens adonem que els grans temes de la poesia universal (amor, vida, mort, pas del temps, ...) són presents als poemes d’Enric Sanç. Sobretot, el poeta reflexiona sobre el pas del temps i com ens adaptem a ell. Al cap i a la fi tots som devorats pel pas inexorable de les agulles del rellotge. Aquest tema apareix associat a paraules ben relacionades amb ell: dia, nit, sol, lluna... que donen als poemes major expressivitat si cal. Al respecte, duc ací un parell de versos del primer llibre d’Enric Sanç, El plany de les lletres ferides: Mentre tu dorms, / el món va fent camí. Vertaderament passa el temps i Enric fa recompte dels dies passats i, encara que siga de reüll, els posa a la balança de l’amor, del desig, del goig però també a la de la tristesa, l’enyor i l’estima dels éssers volguts.
IX. REFLEXIÓ DEL POETA: El temps passa o passem les persones per l’espai-temps?
Autor del poemari, Enric Sanç
 X. COM CAMINAR SOBRE EL GEL: Quin és la funció que el poeta dóna a la paraula vidre present al títol? Evidentment parlem de fragilitat; fragilitat considerada com possible trencament però no com a derrota doncs al poemari no es parla de la vida com el camí inevitable cap a la mort sinó com el temps que ens permet estimar. Caminar sobre el gel és perillós però si ho fem amb cura, potser, podem travessar el riu adust de la vida. Al capdavall el poeta sembla dir-nos que hem d’estimar ara com vulguem: ja tindrà temps la memòria de recordar-nos les estimes.
XI. SEMPRE SOM NÀUFRAGS: Al llarg de la lectura del poemari podem intuir que el poeta necessita refermar-se perquè sap que és un nàufrag com tots ho som que intenta trobar les pròpies arrels i així fixar-se a la pell de la vida: un home sense arrels és un ser mort. Però per a aconseguir aquestes arrels hem de travessar fronteres, lluitar contra el temps i, com fa Enric Sanç, deixar paraules escrites, testimonis de la lluita pel gaudi, camins d’enllaç entre l’ahir i l’ara.
XII. SOBRE LA POÈTICA: Tots els poemes són una recerca, tant per al que escriu com per al que llig, per al que encara no els ha escrit i per al que encara no els ha llegit, per això ens trobem en una comunió d’afectes al voltant d’ells i els d’Enric Sanç compleixen ben bé aquesta tasca. Tota escriptura que posa l’accent en la naturalitat és poètica. Aquests versos són una talaia d’on es veu la vall de la vida. I en aquesta vall, terra incògnita, té lloc la necessària i autèntica voluntat de sobreviure. Envoltats d’interrogants, sí, però disposats a la lluita. Mai no són les ferides inútils.
XIII. CONSELL: Cal llegir aquest llibre amb cura, calma i afecte perquè com diu Enric Sanç al prefaci, els versos han estat escrits per amor.
Jesús Giron

dilluns, 29 d’octubre de 2018

La llum de la paraula


Diràs la llum i et cercaran les ombres [...]
I en tu ressonarà tot el cant del silenci.”
Antoni Ferrer

La llum de la paraula

Hom em va dir que ja només llegia poesia doncs per a ell tan sols la poesia era veritat, com aquella literatura que naix de molt endins del seu autor. En eixe sentit puc dir que ens hi trobem amb un nou llibre de poemes amb veritats escrites per Enric Sanç. Encara que per a ell no existeixen les grans veritats, sinó els grans dubtes: “Què és la veritat si no una mateixa moneda amb dues cares?”. Després dels seus dos primers poemaris, El plany de les lletres ferides” (2012) i Les hores concèntriques” (2013), ens hi arriba cinc anys després, aquest nou llibre de poemes com un dietari, amb el qual el poeta consolida la seua veu poètica dins de la literatura valenciana del segle XXI. Íntima i vital, justament per això perquè es crua, sincera i magníficament escrita, s’hi fa universal. Doncs els seus sentiments i emocions, vessats sobre el paper en blanc de manera catàrtica, hi són àmpliament compartits i viscuts per tot ésser a qui no li és aliè res humà.
L'autor ens conta els seus sentiments com un dietari íntim, des del 3 de març de 2017 fins el 12 d'octubre de 2018. Sentiments canviants o recurrents, apassionats o melancòlics, de plaer o de dolor, fent-nos còmplices amb tots ells del què és la vida per a ell. Pregunta i resposta que Sanç va fent-se al llarg del temps, gairebé entre cada trenc d’alba i l’ocàs del dia. La poesia li traspua la vida, i així la poesia és llum i es guia per al poeta: Un poema és un ésser viu: naix, creix o decreix, s'hi reescriu, i mor en un full o al calaix de la desmemòria”.
Aquesta poesia tan vital, tan íntima, quan el poeta es despulla sense cap vergonya, senzillament ens somou i ens captiva des del principi. Més encara si està escrita amb un llenguatge acurat i precís com en fa Sanç. Fet i fet, hi ens mostra en tot moment un domini del llenguatge, de l'escriptura i sobre tot, de la recerca de la paraula justa per a expressar-nos el que sent en cada moment. Així, el procés dels seus poemes és del sentiment al paper. En cap cas hi són fruit del pensament d'un poeta que s’hi posa a escriure esperant la inspiració de la musa, si fa no fa, lúcidament. Ell escriu el que sent, el que no sent i voldria, el que espera i no arriba o passa massa de pressa... La vida íntima del poeta posada al descobert amb la tinta negra de les lletres sobre el paper en blanc. Ell mateix ho escriu: “Però tot això, són només paraules. Ja saps, els poetes sol fan veure el que senten”.
Nogensmenys, el llibre tracta dels temes bàsics de la poesia i de la literatura, bàsicament el pas del temps. Però també reflexiona sobre el mateix poema i sobre el paper del poeta entre el silenci i el crit de la paraula. I si alguns dels temes emprats són la mort, la pèrdua de l’ésser estimat, la quotidianitat dels dies, els viatges interiors i a la carretera, direm que el tema central del poemari és l'amor. Però si de cas no és aquest i el seu dolor el tema central de la vida? Fet i fet, compartesc plenament eixe sentiment que expressa l’escriptor Sanç: “Confesse que he estimat, que estime, i que estimaré. Què és la vida si no estimar i sentir-te estimat?”. Quan certes modes o certa modernitat qüestionen la poesia o els poetes de l'amor se n'obliden de què és l'amor, amb majúscula, a les persones en general i en particular el que ha estat la causa principal dels canvis que ha viscut la humanitat des dels seus orígens i el motiu més important de viure i de les diferents manifestacions creatives. Cantar l'amor és el que han vingut fent els poetes al llarg dels segles. L'amor carnal, l'amor platònic, l'amor secret... Però també l'amor a la llibertat, l'amor per la justícia, per la igualtat, l'amor a la revolta, l'amor a la pàtria, l'amor a la llengua, l'amor a la natura, en definitiva, l'amor a la vida, eixe fil fugisser: Som condemnats a morir. Massa sovint ho oblidem o no hi pensem”.
Llegint el poemari viurem Sanç en estat pur: instants viscut com eterns, l'amor total del poeta cap a la persona estimada, sense excuses, des de la veritat dels sentiments i des del desig carnal. Així llegirem: Quan no hi ha interès ardent visible més val a temps deixar-ho córrer.” i també: “ La poesia sense música ha de ser una cosa així com molt platònica; com l’amor sense sexe, o el sexe sense amor”. És l'amor total, afectiu i carnal, veritat, a la qual aspira el poeta.
La poesia de Sanç conreada amb l’eclecticisme d’un amplíssim ventall de lectures i diversos autors. Així cita als seus versos a Charles Bukowski, uns dels poetes “maleïts” a Estats Units i, fins i tot, inclou versos que li vénen al cap d'altres poetes i filòsofs, fins i tot, en la seua llengua original. Quan declara que “Encara així em sent més viu, nietzscherià i estellesià que no mai. I d’Horaci, Li Bai, Omar Khayyam, Pons Ponç...”. Mostrant-nos així alguns dels seus referents o escriptors de capçalera.
Altrament, els poemes de Sanç, llargs o breus, amb versos lliures, aforismes o pensaments, fins i tot, ens hi podem trobar –sobtadament- ritme, haikus, tankes, decasíl·labs o prosa poètica, però sempre amb un fil musical molt personal. Hi són en definitiva això, un cant a la vida com li va passant pel davant. De vegades, com tots fem, es fa les preguntes el poeta que van donar lloc a totes les filosofies i també a les religions. “Què vol dir ser lliure?” o “Qui sap?” o “Qui sap què?” i molt a sovint va preguntant-se o reflexionant sobre la durada de la vida, el seu sentit, el seu final, fins i tot, irònicament o emocionadament al voltant de l'eternitat: “La vida és plena de llums i ombres, de penes i alegries, de retrets i d’enyorances, d’amors i desamors, de planys i de ferides. L’eternitat ha de ser insuportable”.
 
Comptat i debatut, la poesia de Sanç és un cant apassionat a la mateixa metapoesia des del seu concepte com a expressió dels sentiments del poeta, de com tracta de controlar la seua vida i hi veu com l’atzar li domina: “Fet i fet, jo no sabia que la salvació era l'amor i la vida. I que s'escriuria en un manual de poesia”. Hi serà la mort el final de la poesia: “I deixarem de comptar les síl·labes, de cantar-li a la primavera. Hi serem l'hivern, després de l'última tardor”. Els seus versos són vòmits d'emocions diàries, de reflexions íntimes, dels pensaments més assolits, de records i enyorances, i sols escrivint-ne el poeta hi podrà viure la llibertat: Tan sols la poesia ens pot fer sentir, plenament, lliures” escriu Sanç. La poesia esdevé així recer íntim i mitja d'expressió al mateix temps de l'autor per a contar la seua veritat, la llum de la seua vida. La poesia es fa llum perquè és la llum que sent Sanç i la fa nostra amb els seus precisos i preciosos versos.
Joan Francesc Peris

dimarts, 14 d’agost de 2018

Sempre és temps d'estimar


Epíleg: «Sempre és temps d’estimar»

POESIA SÍNCERA

Una mica menys de tres anys ha trigat Joan Francesc Peris per a oferir al món editorial un nou llibre de poemes, perquè podem tornar a gaudir de les seues paraules.

            El llibre Sempre és temps d’estimar, com ja ens guia el poeta Jesús Giron al pròleg, té com a referent l’amor en la seua poesia com al seu primer poemari, Amors de tardor (Onada Edicions, novembre de 2015). Peris torna a obrir-nos el seu cor amb el rastreig vermell d’una ànima eternament sensible i enamorada.

            El desig, l’emoció, el dubte, l’excusa, la recerca, el dol per l’amor no correspost, els somnis, els records, la pena, la mirada, la tendresa, la sensibilitat, la complicitat, la passió, l’erotisme, el plaer, la sinceritat, les emocions... Per la persona estimada, així com per la natura, els aspectes més quotidians del dia a dia o racons i llocs que l’autor ha visitat i s’estima fortament. L’amor a la vida, a la llengua, a la terra. Tot açò i molt més és que el lector es podrà trobar dins d’aquesta obra.


            Peris, amb un rerefons estellesià, canta amb aparent senzillesa i musicalitat els seus versos entre anhels i desitjos, mostrant-nos el que hi ha dins d’ell, sense complexos ni amagatalls artificiosos, per açò també coincidim amb Giron amb què la seua poesia es pot acostar també a la de Martí i Pol, entre d’altres autors.

            Benvinguda siga, doncs, la democratització de la poesia, si d’aquesta manera serveix per a rebre la sinceritat i l’amor de poesies com les d’aquest llibre de Peris. Perquè Sempre és temps d’estimar.     

          
Enric Sanç
València, dijous 14 juny de 2018