Desfent el camí d'Orient a Occident

L’obra «El so de la flauta de Jade» de l’escriptor, Jesús Giron, ha estat mereixedora del Premi de Poesia “Festa d’Elx” dels PREMIS LITERARIS CIUTAT D’ELX 2020. Giron ens ofereix un nou i exquisit tast poètic per a evocar la saviesa mil·lenària xinesa del seu darrer poemari, «El bosc de bambú». Amb una forta càrrega descriptiva i de passatges de la filosofia oriental se’ns mostra un conjunt d’elements que intervenen en la comprensió d’un món tan llunyà i proper alhora. Tota una manera de viure la simbologia poètica i les al·lusions terrenals amb què els savis xinesos ens transmeteren els seus pensaments i sentiments.

​    La cultura xinesa a través de la bellesa de la paraula ens arriba de mà de Giron com a cuques de llum místiques, ascetes, a qui poc li importen els dogmes morals i les opinions. Perquè diuen la vertadera forma de conduir el poble des de la modèstia, la privació i la reserva. La seua influència deixa empremta en els segles, un camí de llum del dia en el viatge de la vida: «El vent de l’oest porta un hivern de tempestes. / L’aigua de la muntanya, enterbolida i trista. / Covard, la llum se’n fuig cap altres latituds. / Ningú als camins, ningú. Fins els morts tenen por.»

     ​«El so de la flauta de Jade» està treballat amb molta cura amb les més fines eines del picapedrer, ja que darrere de cada personatge i de cada vers hi ha un ofici digne d’estudi i recopilació d’informació. Que després ens transforma en poesia, com de l’ou del cuc a la bella papallona, per a delit del lector: «Tens cinc camins per on transitar amb la subtilesa dels flamencs / i la cura dels brots de primavera. / Ets un cicle. Viu com a tal». Al mateix temps, Giron, adopta el punt de vista d’algun actor de l’obra, modalitzant el seu discurs: sent aquest un text polifònic, amb nombrosos i exquisits recursos estilístics.

 ​    El llibre està estructurat en sis parts ben estudiades. La primera conté huit juejus sobre un concepte esotèric de l’antiga Xina: els trigrames que expliquen fenòmens naturals i socials. La segona part conté sis poemes en què el centre d’atenció és la dona sotmesa al patriarcat. En la tercera part, Giron fa una interpretació personal de cinc quadres de diversos pintors xinesos. En la part central podem trobar una sèrie de pensaments que podrien ser l’origen de nous poemes. “La botella buida espera una nota d’auxili / per a deixar de ser nàufraga”. La cinquena part conté onze poemes en què l’autor recrea diversos aspectes de la cultura xinesa. «No hi ha delicte en convertir-se en un ideograma / que mai fou fornit ni arruixat amb tinta cal·ligràfica / i que se separa de la pols i del carbó, / i rep un raig de sol ―un estremiment de papallona―, / i inicia un pelegrinatge de boca en boca per a dignificar la paraula.». Conclou el llibre amb huit poemes de temàtica eròtica.

     Segurament aquest és un dels llibres més importants i enigmàtics que ha escrit Giron fins al moment. Recordant-nos l’inefable de la vida i la millor manera de viure-la sense caure en la desil·lusió de l’arribada de l’ocàs. Fluir amb la naturalesa, canviar amb ella com l’art per a trobar la felicitat: «vull arribar al secret lloc del bosc / que s’aroma de lotus i nenúfars; / vull despullar els nostres llavis / i posseir completament el teu cos de jade». Una reeixida obra amb els principis bàsics xinesos d’aquesta antiga civilització i que encara avui segueix conservant-los en el cor de totes les arts clàssiques, com aquest de la cal·ligrafia i la poesia.

    ​Jesús Giron Araque és llicenciat en Ciències de l’Educació i Geografia i Història. Ha fet de professor de valencià a Secundària i abans de mestre de Primària. És autor de diversos poemaris, guardonat en certàmens de poesia i ha participat en diverses publicacions col·lectives. Hi destaquen: «El bosc de bambú» (19è Premi Literari Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch), «Inventari de fragilitats» (18è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt) i l’antologia amb diversos autors «Els déus no abandonen Antoni» (homenatge a l’escriptor Antoni Ferrer). Dirigeix el blog de poesia El cau de Calpurni. Forma part del col·lectiu LletrAEdeta, dels escriptors del Camp de Túria.

ENRIC SANÇ,

Poeta, economista i professor d’institut.

A València, 28 de març de 2021.

 

Fitxa bibliogràfica:

Títol: El so de la flauta de jade
Autor: Jesús Giron Araque
Editorial: Bromera edicions
Col·lecció: poesia, 147
Data 1a edició: abril 2021

Mai no és tard

Entre l'amistat i el florir poètic, 16 de juny de 2013. Entrevistat per José Fornieles i "Encesa fotografia" de l'escriptor de Nàquera, Alexandre Navarro.

Vicent Penya i Alexandre Navarro, poetes, a "Les hores concèntriques" (Editorial Germania. Alzira, 2013)

Vicent Penya

"Enric Sanç ha sabut combinar un estil avantguardista amb la poesia més popular. Explora el llenguatge poètic amb una abundància de jocs de paraules, riquesa lèxica, un ritme i una musicalitat personals i la recerca d'una estètica sobre la capacitat que presenta el to líric. Les temàtiques són suggeridores i fa una anàlisi brillant sobre els grans temes de la cultura universal i d'abstracció humana."

VICENT PENYA

Alexandre Navarro

"Enric Sanç, amb un elegant moviment d'aquell que és més pescador d'homes, pescador de vides, sap pouar de la millor tradició poètica -oriental i occidental, com si d'un divan goethià es tractara- per a presentar-nos aquesta obra, una obra de maduresa vital. Important quan afirma cante el present i em fa feredat el guanyat. Quin millor present, doncs, que aquest llibre? Sí, un escriptor aquàtic per la fluïdesa de la seua poesia, per la fertilitat que amara la seua lectura i per la visió, sempre més enllà, que la seua obra ofereix."

ALEXANDRE NAVARRO

Ponç Pons i Enric Sanç

Amb Ponç Pons a la Biblioteca d'Alaior (Menorca), any 2014. 

"Estimat Enric:

Moltíssimes gràcies per la teva generosa ressenya que m'han enviat des de la Biblioteca. Em va alegrar molt conèixer-te personalment i després que em vas regalar els teus llibres: "El plany de les lletres ferides" i "Les hores concèntriques", me'ls vaig endur a la cabana de Sa Figuera Verda que és on, enmig del camp i envoltat d'animals, solc llegir i escriure amb més interès i atenció. Allà me'n duc els llibres més estimats i els teus encara hi són. Em van agradar molt.

El primer em va sorprendre pel desplegament formal que hi fas, per la riquesa mètrica de ritmes que hi demostres. Hi ha versos contundents, lapidaris, i que podrien servir de citació. Del segon, (els tenc allà, a la cabana, i ara sóc a ca nostra, parlo de memòria) em van encantar els haikús.

En general i en conjunt, la teva poesia m'ha semblat molt neta, clara, sense falsos aditaments ni conservants artificials, molt autèntica i formalment molt treballada, amb alguns tocs d'ironia, però sempre de profunda, intensa passió literària. Hi combines perfectament els ressons més populars amb les mostres de la més elevada poesia. Fins i tot, en molts de casos, fas que les paraules tenguin gust, color, i en molts poemes, sota una aparent senzillesa, es nota un rerefons de païdes i assumides bones lectures.

Sobretot, hi vaig notar un gran amor a la llengua i a la terra que es demostra especialment en els poemes més compromesos. Em va sorprendre i agradar llegir-te perquè vaig veure que el llegat dels grans Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés té continuïtat i amb la teva veu clara i potent el futur de la nostra nova poesia està assegurat.

Et felicito ben sincerament i t'animo a continuar perquè a escriure se n'aprèn llegint, però sobretot corregint, i la millor forma de teoria és la pràctica. En aquesta feina nostra de poeta no s'arriba mai i s'hi comença sempre. Tu has començat amb molta força i empenta, amb bells poemes d'una plena maduresa, i s'hi continues així crec que seràs (de fet, ja ho ets) un Poeta amb majúscula. Gràcies per la teva ressenya. I ENHORABONA pels teus llibres!

Una abraçada menorquina."

PONÇ PONS

Alaior (Menorca), 5 d’agost de 2014

Antoni Ferrer i Enric Sanç

3 de maig de 2014

“El poeta Antoni Ferrer ha vingut a l'estand 28 d'Onada Edicions a la Fira del Llibre de València després d'estar signant exemplars de la seua Poesia Reunida (1979-2006), però al loro que amb uns versets més de no ho tindreu tot d'ell. Perquè els amants de la poesia tindrem la sort de rebre un nou regal en forma de llibre de poemes que serà presentat properament per l'Editorial Denes al poble de l'Eliana. No podem deixar d'anar-hi. Més d'una font privilegiada m'ha dit (açò entre nosaltres) que és un llibre excepcional i que Ferrer progressa, si cap, en el camí de la seua admirable veu poètica. Tot un luxe poder conversar-hi i ser uns minuts amb ell.” ENRIC SANÇ

2 de maig de 2020

ANTONI FERRER: "Bona vesprada, Enric. Et demane sinceres disculpes per no haver-te agraït degudament abans el Vides de vidre. Poemes 2013-2018., que m'enviares per Nadal. M'he llegit amb atenció el teu llibre, i m'han agradat molt la segona part, El cant del cant, i l'aire introspectiu de la tercera part: "mai no són les ferides inútils". I al final, la nostàlgia del Càntic i del Paradís impossible. Moltes gràcies, Enric. Aprofita 'il confinamento' per continuar escrivint. Cuideu-vos."

"¿Qui resseguir al tacte, sols al tacte,

tant ser ja haver sigut, ara silenci?

Potser només el vent,

potser només l'amor

volent més alt ressò quan de nou bufe."

ANTONI FERRER, 2005-2006.

Fira del Llibre i Premis Literaris Teodor Llorente

28 d'abril de 2017. Jurat Premis Literaris de la Pobla.

28 d'abril de 2015:

"Aquest matí he anat directe al carrer d'Alboraia per a poder aparcar darrere dels Jardins de Vivers. Enlloc he trobat un buit i, fet i fet, he començat a perdre'm al volant pels carrerons de la ciutat. En un moment donat he alçat el cap i he vist que anava pel carrer de Benicarló, llavors he pensat que no aniria tan mal encaminat. Encara i tot, no m'ha quedat altra que buscar un lloc on deixar el cotxe per la mesquita. Per acabar he pogut aparcar al carrer Rubén Darío, just en front d'una lutieria. Botiga on es venen instruments musicals fets amb art per un lutier, un artesà que fabrica, ven i repara instruments de corda, com el violí. Avui no m'he trobat fatigat. Els xiquets que s'han arrimat per l'estand han marejat més que res, i han comprat ben poc. El que ha estat espectacular ha sigut veure la cua de gent perquè Albert Espinosa els signés el seu darrer llibre. Des de les sis i mitja fins a les nou de la nit, tancant i tot la Fira, i la cua no minvava. Crec que ha venut més llibres en eixe temps que tots els vuitanta-un estands de la Fira durant tots els dies junts i de tots els autors plegats. I si cregueu que exagere, ja en veureu les fotografies, sinó és que ja ho haveu fet o éreu ací. Bo, a mi personalment els seus llibres no m'atrauen. El temps és limitat i hi ha molta bona literatura per a llegir. No obstant, el seu mèrit té l'Albert, com el Paulo Coelho. Una altra anècdota ha estat un adolescent que acompanyat pels seus companys s'ha posat davant de la meua cara a parlar malament de nostres llibres, en concret, del de Joan Fuster, La catalafonia, La Tribu Valenciana, i algun més. Que si li el regalaven se'l posava pel cul, que ells no eren catalans, que ell volia l'ortografia del Pare Fullana. Evidentment que jo no he dit res, no s'ha adreçat a mi directament. Ara quan un ha tractat de seure el seu cul sobre els llibres l'he dit amb urbanitat que això no ho podia fer. I als pocs minuts han pegat a fugir. Visites agradables com la de Borja Penalba, Àngels Gregori, Rafel Sena, Guillem Pascó, Antoni Gómez, Àngel Carreras i Reyes Gómez, han fet insignificant l'episodi surrealista blavenc. La ignorància sempre és molt atrevida. En poques hores agafe el tren cap a Vilafranca del Penedès, si tot surt bé en breu puc ser-hi treballant allà o a Barcelona. El món és un joc absurd, desconcertant i enigmàtic. El destí en veritat és imprevisible. Així serà Àngel qui em substitueix, però el divendres ja sóc de nou, fins al diumenge si déu vol. Si imaginem déu com un ésser infinitament intel·ligent, savi i bo. I si, a més a més, com tothom sap parla català. L'home és la mesura de totes les coses. Encara aquesta tarda hem reflexionat sobre els poetes i la poesia, els premis i les publicacions, que tothom ara és poeta i crític, que si la bondat o no de les xarxes socials. També dels qui s'ho creuen més del compte (siguen bons o dolents). La veritable conclusió la té cadascú en l'interior d'un mateix. Tan sols el coneixement i la bondat que ve de l'interior pot portar-nos a la veritable comprensió. Per això em fan gràcia alguns. Que anem a fer-li, jo tampoc sóc perfecte. Seguirem llegint i aprenent, sense esperar cap reconeixement. I tractarem de ser primer que res persones, si fa no fa, amb les persones educades i normals. Ara a l'estand tenim també alguns poemaris de Denes que he seleccionat de Josep Porcar, Manel Garcia Grau, Ramon Ramon, Vicent Andrés Estellés, Antoni Ferrer, Imma López i Josep Igual. Junt a tota la poesia de la col·lecció d'Onada, no podeu passar l'oportunitat de llegir bona poesia. En aquesta ocasió, ironia socràtica a banda. Bona nit i bona sort, amb els detalls insinuants i el suggeriment velat. Demà vuitè dia de la Fira, però no hi seré. Com actualment hi sóc enlloc."

Enric Sanç

Diumenge, 10 de maig de 2020.

Ressenyes al "Serra d'Or" de Miquel Lluís Muntané, Jordi Valls i Enric Sòria a El País

Recentment el poeta i llibreter de Barcelona Jordi Valls ha fet una petita menció al meu segon poemari: Les hores concèntriques en el seu "Balance de la poesía catalana 2013" en La Estantería Reseñario de Poesía. (Revista crítica especialitzada en poesia): «Les hores concèntriques (Germania), de Enric Sanç, es una propuesta de poesía popular y al mismo tiempo un terreno para experimentar poéticas.»

(http://resenariopoesia.wordpress.com/2014/06/12/balance-de-la-poesia-catalana-2013/).

L'any passat va ser Miquel Lluís Muntané, sociòleg, escriptor i traductor barceloní, qui anomenà el meu primer poemari: El plany de les lletres ferides en la revista literària "Serra d'Or" en el seu article: "Panorama de poesia 2012". Fet i fet, "Serra d'Or" és una revista literària nascuda l'any 1959 i editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, amb un tiratge d'uns 8.000 exemplars mensuals. La revista més antiga de les terres de parla catalana, la qual ha aglutinat els millors intel·lectuals.

D'altra banda, Carles Fenollosa aconsellava particularment en el "Recomanem" del Quadern del diari El País, el 5 de març de 2014, la mostra poètica: Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. Editorial Germania, 2013, on participe amb quatre poemes esparsos amb altres companys del territori lingüístic.

«Otro trabajo ambicioso es Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. (Germania), en que la alternativa de nombres y propuestas poéticas renova el panorama de visualización de la poesía catalana.» Podem estar d'enhorabona.

(http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/03/04/quadern/1393964468_964462.html).

Vides de Vidre (Llibres des de casa: Onada Edicions). 23 d'abril de 2020

COMPRAR: https://www.onadaedicions.com/producte/vides-de-vidre/

Llibres des de casa #OnadaEdicions

Alfred i els tres peixets del matí (Dia del Llibre 23 d'abril de 2020)

COMPRAR: https://www.onadaedicions.com/producte/alfred-i-els-tres-peixets-del-mati/

Llibres des de Casa #OnadaEdicions

Dia del Llibre 23 d'abril de 2020 Carmelina Sánchez-Cutillas

"Oberts al diàleg", Un món rebel (1964) de Carmelina Sánchez-Cutillas.

Ressenya d'Hèctor Serra (poeta) d'"El plany de les lletres ferides" (2012)

Entre els poetes Ivan Brull i Jaume Pérez Montaner.

El plany de les lletres ferides

Enric Sanç

Germania, 2012

“I ara que a la fi hem assolit arrelar les paraules / les fem somiar per la xarxa amb un clic d’esperança”. Aquests versos del poeta valencià Enric Sanç no són cosa baldera. La seua aventura poètica deu molt a les potencialitats d’internet com a mitjà on abocar i difondre les composicions que, en el decurs vital, naixen com ferides obertes. Sanç, versador resident a la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria), acaba de publicar el seu primer poemari en paper, però moltes de les peces que el conformen ja havien vist la llum en el teixit electrònic. Fa dos anys, Sanç inaugurava el seu espai personal amb l’objectiu de compartir la seua activitat creativa. Qui li anava a dir que, uns mesos després, aquesta ingent tasca donaria fruits. Un correu electrònic a nom de l’editorial Germania el felicitava i el convidava a transportar aquells poemes del mur virtual al format tradiconal de paper i llom. Comptat i debatut, la poesia d’Enric Sanç s’ha revalorat mercès a una retroalimentació entre totes dues plataformes. “Jeure junt a la jonca d’estany / amb un nou llibre que rellisca entre les mans”.  

I la nova criatura va ser presentada en societat el passat divendres 19 d’octubre a la Casa de la Cultura de la Pobla de Vallbona. Acompanyat pels poetes Jaume Pérez Montaner i Ivan Brull, i sota les notes del cantautor Carles Pastor i el violinista Jordi Silvestre, Sanç va apel•lar a les planyideres (les dones que, antigament, eren llogades per plorar els difunts aliens) per justificar el títol del seu volum. Tot amb tot, resseguint algunes de les lúcides peces del llibre, queda clar que l’autor no es refrega els ulls amb ceba. És un esperit obertament sentit allò que el condueix a nafrar uns papers curulls d’amor, desig carnal, consciència nacional i enigmes interiors. “En la simplicitat de la immensitat, / la magnitud del desert...”, i podria ser un bon resum del mode de crear estímuls de Sanç. La col•lecció de ferides sols pot ser resultat d’una revisió crítica de l’experiència, “una lletra nafrada rere l’altra / vers abaltir les paraules planyides”. Una reflexió profunda a la recerca i l’evocació de les coses que es van perdent. 

El cas que explica la gestació d’El plany de les lletres ferides troba experiències semblants en molts altres lletraferits fills de l’era digital que han emprat els blocs com a contenidors de la seua inspiració. Sols en la mateixa col•lecció “Mil poetes i un país”, on s’ha encabit el recull poètic de Sanç, trobem noms com els d’Alba Àlvarez, Carles Alós, Salvador Lauder, Sandra Domínguez, Xelo Llopis, Rosa Roig o Eduard Aguilar-i-Lorente, els quals podrien assenyalar un itinerari en la mateixa direcció que Sanç. Sobta que, al bell mig del ventre d’aquesta crisi, enfront de l’onatge de les retallades i amb un panorama cultural cada dia més orfe, l’editorial d’Alzira estiga apostant per donar eixida a centenars de composicions que, d’altra manera, sols els ulls dels seguidors d’aquestes bitàcoles podrien consumir. De vegades, també suposa una oportunitat perquè els autors facen el salt a les prestatgeries. I serveix per acabar amb la creença que només es pot publicar si surts guanyador en un certamen literari. L’aposta de confiança amb les noves veus poètiques del país empresa per Germania suposa un bri d’esperança per a unes síl•labes, uns mots, uns versos, que busquen aixopluc en els ulls dels àvids lectors.

Publicat a L'ACCENT

Publicat fa 1st November 2012 per Hèctor Serra

El plany de les lletres ferides (Editorial Germania. Alzira, 2012)

Signant llibres amb Jaume Pérez Montaner

"Un apassionat de la poesia, en el camí de la bona poesia."

JAUME PÉREZ MONTANER

(http://www.escriptors.cat/autors/perezj/pagina.php?id_sec=33)
POETA I ASSAGISTA -Onze anys president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana-.

"Un més que probable projecte de bon poeta i una persona molt humil".
IVAN BRULL

(http://www.onadaedicions.com/vmchk/brull-pons-ivan)
POETA -Guardonat amb el 13è premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2010-.

Retall de premsa  sobre la presentació del poemari al Levante-EMV.

"Enric Sanç inicia amb 'El plany de les lletres ferides' la seua carrera poètica. L'autor de la Pobla de Vallbona expressa en el poemari els seus estats d'ànim amb un llenguatge molt cuidat". 

SERGI PITARCH

(http://www.levante-emv.com/television/2012/02/01/csif-premia-sergi-pitarch-periodista-revelacion-2011/877521.html)
PERIODISTA -Periodista Revelació 2011 de la Comunitat Valenciana-.

"...un llibre que tracta de viatjar amb el lector per diversos espais físics i onírics".
FRANCESC MOMPÓ

http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Momp%C3%B3_i_Valls
ESCRIPTOR I PROFESSOR -Premi 2010 de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, entre molts d'altres.-

Vídeo-resum del divendres 19 d'octubre del 2012 de la presentació del poemari "El plany de les lletres ferides" a la Pobla de Vallbona (Camp del Túria, País Valencià), fet per La Pobla Televisió:

 

"Haurien de traslladar-nos a la visita de la gran escriptora, ANA MARÍA MATUTE, i hauran de passar molts anys per a poder tindre la sort de veure a la Casa Cultura Pobla Vallbona un esdeveniment cultural de la talla i magnitud com la de la presentació del poemari d'Enric Sanç, magnificament acompanyat pels poetes Pérez Montaner i Ivan Brull, i els músics Carles Pastor i Jordi Esteve".

SEBASTIÀ PIÀ

Coordinador d'Esports de Canal 9-RTVV

PERIODISTA

 

 Prèvia Presentació Llibre en la Pobla Televisió

"Una ferma promesa de les lletres catalanes al País Valencià"

JESÚS GIRÓN
El cau de Calpurni: 

(http://calpurni.blogspot.com.es/2012/10/silenci.html)

Poeta i professor de l'IES Benaguasil.

Entrevista de l'autor en l'Editorial Germania Comunicació d'Alzira:

http://editorialgermania.blogspot.com.es/2012/10/enric-sanc-de-les-experiencies-viscudes.html
MANEL ALONSO

(http://www.escriptors.cat/autors/alonsom/pagina.php?id_sec=92)
POETA I AGITADOR CULTURAL-.

Pel company de versos, HÈCTOR SERRA, també em podreu trobar en una ressenya del poemari a la secció de Cultura del periòdic L'ACCENT en el número 237:

http://issuu.com/laccent/docs/accent237

"I ara que a la fi hem assolit arrelar les paraules / les fem somiar per la xarxa amb un clic d’esperança".

La ressenya també la podreu trobar al bloc d'Hèctor:

http://lextraradi.blogspot.com.es/2012/11/de-xarxes-poetiques-i-nafres-obertes.html

-També en la premsa digital, "Ahora Valencia" i "Ahora la Pobla de Vallbona":
http://www.ahoravalencia.es/enric-sanc-presento-su-libro-de-poemas-el-plany-de-les-lletres-ferides/  

-Llibres valencians, Portal del llibre. Associació d'Editors del País Valencià: http://www.llibresvalencians.com/Presentaciu-El-plany-de-les-lletres-ferides-Enric-Sanu_va_11_480_0.html

El periòdic:

http://www.elperiodic.com/pobvallbona/noticias/199853_escritor-pobla-vallbona-enric-sanc-presenta-primer-poemario-plany-lletres-ferides.html

-Presspeople: http://www.presspeople.com/pr/l-escriptor-pobla-vallbona-enric-sanc

Ja fa uns quants mesos, Manela Gracià, recomanava des de Sitges el meu bloc de poesia abans de, fins i tot, ser editat i publicat. I em va regalar aquesta meravellosa pedra gravada, que amb grata sorpresa encara conserve amb molt de carinyo. Són aquestes xicotetes coses, malgrat tot, les que et fan seguir endavant:

http://pedresgravades.wordpress.com/2012/03/18/lo-plany-de-les-lletres-ferides/

Pròleg "El plany de les lletres ferides" per Manel Alonso (2013)

En la nostra llengua una expressió, formada per la fusió de dues paraules, que va tindre un cert èxit i que ha perdurat en el temps ha estat lletraferit, és a dir ferit per les lletres, malalt, addicte a la creació literària, encara que en un principi aquest adjectiu es va emprar també com a sinònim d’instruït, d’individu que ha llegit molt. El que pocs fan o han fet és donar-li la volta a aquesta expressió i parlar directament de lletres ferides, que a més es planyen com és el cas del poeta nascut a la ciutat de València Enric Sanç, amb el seu primer llibre El plany de les lletres ferides (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2012).

Potser aquesta expressió fóra més adient en la relació que manté un escultor a l’hora d’esculpir i la seua matèria primera, la pedra. L’escultor amb les seues eines ferix la pedra per a extraure’n les formes que l’element té dins, però també les que té ell. La pedra, amb cada colp del cisell, es queixa, es plany. Enric Sanç, quan es posa a escriure, assumix la tasca de l’escultor, del feridor de la seua matèria primera, el llenguatge, i a través de l’element bàsic, la paraula, cerca una música, una melodia amb el seu ritme, amb el seu missatge, conformada per una cadena de fonemes, una música que és dins del llenguatge, però sobretot dins d’ell.

El plany de les lletres ferides és un llibre conformat per quaranta-tres poemes (més fins i tot, ja que per exemple «Les nafres del seu dolor» està fragmentat o conformat per un total de sis poemes) de caràcter unitari, encara que són diversos i variats els temes tractats: l’amor, el fet d’escriure, la condició humana, la necessitat de revoltar-se davant la injustícia generada per la crisi que ens ofega... i fins i tot les formes, ja que hi ha poemes amb una marcada i clàssica mètrica: «El pas del temps torna al mateix camí: / mar de silenci, records de color cel. / Cauen les fulles i en gronxe en les paraules / (núvol de somnis, trencaclosques del cor» i altres en vers lliure com ara aquest amb cert gust al Raimon més existencialista: «Som pols d’estrelles / d’una nit de lluna plena / en l’univers infinit. / Creiem haver-ho vist tot, / i no sabem res», poemes carregats d’imatges i d’altres que fluïxen com un riu d’escriptura gairebé automàtica com ara el que porta com a títol Dos mil dotze: «Una freda vesprada, / d’un hivern no qualsevol / un passeig / amb els ulls ben oberts / creuant l’avinguda del Cid / a pas de / caragol» i que el porta a creuar quasi tota la ciutat fins acabar al carrer d’Arts Gràfiques.

El llibre està tocat per un cert impressionisme, naixen molts dels poemes de la impressió que la realitat o les realitats amb les quals l’autor es va trobant en la seua vida diària: «Cada racó de València / em recorda a tu / cada carrer estret / una part del teu cos / cada plaça rodona / un pensament profund / cada sentiment viscut / una espenta pel futur».

Un dels poemes on Sanç fa d’alguna manera una sinopsi del llibre és Ideals i temps ferits, quan entre altres coses afirma allò de: «Lletres ferides de tendresa, esperança, pau i / amor. / Ulls d’un entre tants, / que assagen d’il·luminar la foscor».

Les paraules ferit, ferida, ferir, nafra, nafres, nafrades es repetixen com si a través d’elles es buscaren nexes d’unitat en la fragmentació que sovint imposa un poemari iniciàtic. Sanç ens suggerix que els versos estan ferits per la violentació que ell procura intencionadament a rimes i ritmes amb l’objectiu de donar-li forma i color a les paraules. Unes paraules que d’alguna manera corroboren allò que els parlava en un principi.

Enric Sanç és un individu que té la ferma voluntat de ser poeta i treballa dur per ser-ho, conscient que en l’ésser humà la creativitat s’aprén. La seua lluita, el seu interés està en aconseguir dominar l’ofici, però també en fer possible una cosa més difícil encara com ara tindre una veu pròpia. La constància, la perseverança, sempre acaben oferint resultats.

El poeta se’ns apareix en aquesta obra com un feridor també en el sentit vinculat a la pilota valenciana, vull dir el que fa el paper de ferir, de traure la pilota i posar-la en joc. Els seus poemes ens inviten a participar-hi, alguns amb tast de versos de la revolta a prendre una posició i potser a replicar-li de carxot o de manró, això ja ho trien vostés.

MANEL ALONSO

Casal Jaume I, Llíria, 18 de gener de 2013

Ressenya "El plany de les lletres ferides" per Mercè Climent (2013)

Quaranta-tres poemes conformen El plany de les lletres ferides, un llibre que abraça diferents temes amb ritmes, formes i tons molt variats, amb una clara estructura de díptic on la primera de les parts abraça els poemes amorosos, molts d’ells amb un clar destinatari, la persona amada, a la qual es dirigeix amb una propera 2a persona; i una segona part, on trobem els poemes més crítics i compromesos. Podem apreciar ja des dels primers poemes la influència de la mètrica clàssica amb l’endecasíl·lab ausiasmarquià, també sonets, quartets, quintets, versos amb rimes capricioses i versos amb rima lliure, la majoria. El mateix autor ja ho diu a una entrevista que li feren: s’ha d’aprendre a versar mètricament si volem fer un vers lliure amb un mínim de qualitat i dignitat.

Els temes que hi predominen són l’amor en totes les seves vessants, de fet el mateix poeta arriba a escriure la paraula amor precedida pel prefix entre parèntesi (des); el fet d’escriure; la mort; els records; l’esperança; la crítica social; la crida a la lluita; la recerca de la llibertat... Tots ells amb el nexe comú la ferida, la nafra, l’escletxa, el descosit, la cicatriu. Però malgrat tantes i tantes ferides, el poemes ploren però no sagnen, perquè a dintre dels versos batega una esperança, un optimisme vital, unes ganes immenses de llegir, escriure, aprendre, estimar... viure. En diversos moments el poeta ens parlarà de caminar, córrer, com a sinònims d’avançar, créixer, viure. Així per exemple llegim caminar i escriure, / escriure i caminar o tant hem escrit, / i ens queda tant per llegir, / entendre i caminar del poema Dos mil dotze; o córrer i llegir, / tan necessari / com l’aire per respirar del poema Vides ferides.

Són aquests uns poemes que naixen de la realitat que abraça el poeta: des d’allò que sent, el seu paisatge interior; fins allò que observa, el paisatge exterior; i encara més, allò que se li escapa a la mirada, per inimaginable, insuportable o injust, que més que envoltar-lo, l’estreny amb força. Una barreja entre el silenci del jo poètic i el crit social i necessari. Poemes escrits amb tota la paleta de tons, des de la tendresa més exquisida que observem en poemes com A un clic d’escletxa o Ésser d’aigua, fins al to més corrosiu i crític que veiem al poema Voltors abatussats de la usura verdugada. Són evidents les referències a Estellés i Ausiàs March, per exemple, en el poema Ideals i temps ferits, un poema que conté, potser, el leitmotiv de tot el llibre: lletres ferides de tendresa, esperança, pau i amor, dirà el poeta; perquè malgrat les ferides del dia a dia, les reals (crisi de valors, retallades socials, temps obscurs...), al poeta li resten els versos plorats, suats, soferts, sagnats, però també la tendresa, l’esperança, la pau i l’amor, o almenys el desig de tenir-los, així com les ganes d’aprendre, avançar, lluitar.

Enric Sanç té la capacitat de dominar les rimes i els ritmes, per la qual cosa es pot permetre la llicència de transgredir-los, i per tant ferir-los. Però no solament això, sap jugar amb les paraules, els ha ensenyat a ballar, a fer tombarelles, a parlar i a cridar, a emmudir si cal. I les lletres, en aquest sentit, no es planyen, que riuen, i de quina manera! una riallada ben sonora. Trobem en el llibre de Sanç un llenguatge acuradíssim abillat amb elegància d’aparents paradoxes (una cosa / tenim clara els dos: / que som tres); d’oxímorons, en moltes ocasions en forma de quiasme (morir com un nadó! / nàixer com un difunt; o estimar, com un enemic! / Odiar, com una mare!); de jocs de contraris (no haver-te conegut / mai, / per no haver d’estimar-te / ...sempre); de mots inventats, com ara el substantiu espaitems; d’encabalgaments (el poema Tancant el cercle en va ple)... I tot per trenar la realitat i el record amb els somnis, les quimeres i els impossibles., a la recerca des de qualsevol espaitemps dels tresors més preats: la cultura i la llibertat. Amb llum sobre la foscor i esperança pel futur, malgrat els planys i les ferides.

MERCÈ CLIMENT i PAIÀ

Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, divendres, 12 d'abril de 2013